GENT CORRENT

«Les dones hem estirat el carro sempre soles»

Fina Flores és la petita de quatre germanes que, amb la seva mare, regenten des de fa 61 anys el bar Flores de la Colònia Santiveri

esala37490160 barcelona 28 02 2017 contra fina flores y sus hermanas lleva170307185523

esala37490160 barcelona 28 02 2017 contra fina flores y sus hermanas lleva170307185523 / ELISENDA PONS

3
Es llegeix en minuts
Gemma Tramullas
Gemma Tramullas

Periodista

ver +

Encaixat entre el cementiri de Montjuïc i la Zona Franca, el restaurant Flores del carrer d’Encuny, a la Colònia Santiveri, és un univers femení que des de fa 61 anys transcorre en paral·lel a les transformacions del barri barceloní de la Marina del Prat Vermell. Són les cinc de la tarda i les germanes Flores estan passant el pal de fregar. Han servit 70 menús i ja fa 12 hores que estan a peu dret; les grans, la Sita i la Juani, a la cuina, i les petites, la Carmen i la Fina, a la barra i servint taules. La seva mare, la Carmen –la Chata per als amics–, observa el tràfec mentre descansa les cames. La Fina [la primera per la dreta a la foto], que ha participat en una marxa exploratòria de dones organitzada per l’Ajuntament per detectar els punts negres del barri, agafa la paraula.

–Els seus pares van agafar el local el 1956.

–Llavors el carrer es deia Camino del Puente de las Vacas. En aquella època la clientela eren pagesos i pescadors, més la gent que els dissabtes anava a la platja i parava a fer el vermut. El senyor Serrallonga li portava a la meva mare cubells d’angules que agafava de la bocana del Llobregat. ¡Qui les arreplegués ara! 

–Era un món a part dins de Barcelona.

–Jo vaig ser superfeliç. Vivíem a sobre del restaurant i em passava el dia al carrer, jugant a fet a amagar, al mocador, al pare carbasser… Gairebé tot eren camps i horts i amb les bicis anàvem fins al far del Prat. Llavors hi havia moltes casetes i a cada una hi vivien diverses famílies. La festa major era tan bonica que atreia gent d’altres barris.

–La mort del seu pare, quan eren petites, va determinar el futur de la família.

–La meva mare va agafar les regnes del negoci i es va posar a treballar amb les meves germanes grans, que tenien 14 i 15 anys, una tieta i una cosina. 

–¡Tot dones!

–Abans teníem un cambrer i ara ens ajuda un nebot, però sempre hem estirat el carro les dones soles. Vam fer pinya al voltant de la meva mare i vam deixar de fer altres coses que ens agradaven, però estar juntes ens va permetre organitzar-nos. Entre totes tenim nou fills que han anat a l’escola fora del barri i sempre n’hi havia una de nosaltres que els recollia, els donava el berenar i els dutxava.

–El barri ha patit molts canvis.

–S’hi van instal·lar empreses i tallers i quan vaig començar a treballar al bar hi venien molts treballadors i veïns. Llavors hi havia colmado, perruqueria, taverna... Però quan el Llobregat es desbordava les cases s’inundaven i els veïns van anar marxant. Santiveri va anar comprant les cases i els quatre que quedem ja no traiem les cadires a la porta per xerrar. La vida de barri ha desaparegut. 

–La droga també va fer estralls.

–Fins a finals dels anys 90 això feia por, sobretot de nit. Els addictes compraven la droga a Can Tunis i molts la consumien aquí. Estava ple de xeringues i els taxis no s’atrevien a entrar. Això va desaparèixer, però ara hi ha una prostitució de dones en una situació molt vulnerable i pots trobar-te escenes desagradables. Encara que ha millorat, a vegades surts de casa per treure les escombraries i els cotxes frenen per veure si ets una prostituta. ¡Aquests homes em fan molta ràbia!

–Amb la inclusió de la Marina al pla de barris i l’arribada del metro, aquesta zona s’enfronta a la seva principal transformació.

–Quan tot això es comenci a omplir ja res serà el mateix, però el canvi ha de ser per a millor. L’únic que espero és que no ens acabin expropiant per fer un parc. No només es perdrien els veïns i les poques casetes que queden, sinó que significaria el final d’una forma de vida.

Notícies relacionades

–Dels nens que jugaven amb vostè al carrer, ¿quants segueixen a la colònia?

–En total som uns 50, però dels antics només quedem les meves germanes i jo, la Isabel, el Mateo, la Raquel, el Jose i... ja està.