"El cine em va ensenyar que és molt fàcil fer el bé"

L'arribada d'un càncer -o qualsevol altra malaltia terminal- situa les persones cara a cara amb el que dona títol a la pel·lícula de Paco Arango: Lo que de verdad importa. S'estrena demà als cines d'Espanya, abans de fer-ho en altres països. Tota la recaptació servirà perquè nens i adolescents pacients d'oncologia vagin als campaments que fan possibles les fundacions Serious Fun Children's Network, creada per Paul Newman, i Aladina, que va engegar i presideix Arango. La seva pel·lícula s'inspira en les seves emocions i vivències al costat d'aquests menors amb càncer.

-¿Com va arribar a l'oncologia infantil?

-Jo sentia que feia molt de temps que postergava una labor altruista. Vivia dedicat a la meva carrera professional [és seva la idea original de la sèrie Ala Dina, emesa per TVE del 2000 al 2002,i és seu el guió i realització de Maktub (2011), que va obtenir tres nominacions als Goya, i com a cantautor va fer cinc discos], però sentia una necessitat.

-¿Quina?

-M'obsessionava la idea de tornar la sort que he tingut. Vaig arribar al món el 1967, a Mèxic, el país al qual havien emigrat els meus avis, en el si d'una família sana i sense problemes econòmics. Vaig estudiar Art Dramàtic i Filologia Francesa a Boston.

-I, de sobte, va posar el fre de mà...

-Un mes abans del meu casament, el 1994, ho vaig deixar tot, vaig fer un canvi de rumb. Em vaig dedicar a preparar les sèries Ala Dina i El inquilino, quan ja feia les meves visites a l'hospital.Li vaig demanar a un amic que em busqués una causa a la qual aportar el meu temps i començar a retornar aquesta sort que em feia sentir privilegiat al món. I una tarda vaig arribar a la planta d'oncologia de l'Hospital Niño Jesús de Madrid. Allà va canviar tant la meva vida, que el 2005 vaig decidir fer una parada per dedicar-me de ple a això.

-¿A què en concret?

-A acompanyar nens i adolescents en la seva estada a l'hospital, jo i voluntaris de la fundació Aladina (www.aladina.org). Intentem alleujar la seva preocupació i la dels seus pares i, sobretot, la desesperança en els casos més difícils. He vist coses tremendes, però també meravelloses. Molts miracles en forma d'amor i supervivència.

-Vostè ha fet del cine el seu gran aliat per donar a conèixer històries basades en experiències humanitzadores. En els seus moments baixos, ¿quin és el seu aliat?

-La meva millor aliança és la gent que tinc més a prop a l'hospital. Hi ha moltes persones darrere del que faig que acompanyen aquesta labor, i amb elles comparteixo el meu desànim. I el meu gos Batman també m'ajuda molt.

-En la seva pel·lícula es parla de la valentia de creure. ¿Per què creure requereix valentia?

-Perquè avui dia amb el verb creure hi ha un gran tabú. Per expressar l'esperança i la fe que un sent, s'ha de ser valent. Jo no crec realment que tot s'acabi aquí, i per a un pare que veu marxar el seu fill l'esperança en això pot determinar que no perdi el cap. Hi ha una cosa molt més important que viure o no viure, alguna cosa per sobre d'això està en joc.

-¿Què és?

-La verdadera victòria és ajudar a trobar la pau interior. Sobreviure, curar, és el que es desitja, però a vegades no s'aconsegueix. El verdader guanyador és el que aconsegueix sentir pau malgrat això, i d'això van les meves pel·lícules.

-Missatges i causes per una entrada.

-El cine em va ensenyar que és molt fàcil fer el bé. Una uci i una unitat de trasplantament de medul·la s'han creat gràcies a ell.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

-¿Què és el que de veritat importa, doncs?

-Viure la vida com un regal i deixar el món una mica millor de com l'hem trobat. Cadascú pot elegir la seva causa.