Anar al contingut

"Vaig haver de marxar de Barcelona"

David Toro i Sandra Vigueras s'han vist obligats a anar a Granollers per trobar un pis d'acord amb el seu pressupost

Pagaven 450 euros per un pis de 50 metres quadrats en una finca del 1929 i per renovar el contracte els demanaven 650 euros

Inma Santos

np f0a7882

Nuria Puentes

«Uns 65 metres quadrats, tres habitacions, calefacció, totalment reformat (excepte la cuina), ben il·luminat, amb un petit pati i ben situat». Així descriu el pis de lloguer en què va donar la benvinguda al nou any David Toro, programador de 32 anys. En paga 500 euros al mes. Això sí, a Granollers, perquè per trobar un pis d’acord amb les seves possibilitats s’ha vist obligat a pagar un peatge: renunciar a viure a Barcelona.

Dol perquè aquesta va ser la ciutat escollida pel David i la seva parella, Sandra Vigueras, per iniciar la seva vida en comú el 2014. «Jo vaig néixer a Barcelona, és la ciutat que m’agrada per viure-hi, però no a qualsevol preu: primer, perquè no el puc pagar i segon, perquè tampoc crec que s’ho valgui», explica, decebut.

David Toro

Programador. 32 anys

Em volien apujar el lloguer del pis
de 450 a 650 euros al mes per renovar
el contracte i sense reformar-lo

Fa tres anys, quan van decidir establir-se a Barcelona, el mercat estava difícil, però en dos mesos van trobar pis, «res de l’altre món, 50 metres quadrats i dues habitacions, al carrer de Manigua, al barri del Congrés, en una finca del 1929, mal il·luminat i amb una pressió d’aigua escassa, però per 450 euros estava bé», descriu el David. No era un pis per a tota la vida; de fet, ja se’ls estava fent petit, per això, a principis del 2016 van començar a temptejar el mercat. «En dos anys els preus havien pujat massa i era impossible trobar res millor a un preu assequible», així que estaven disposats a renovar per tres anys més, malgrat les incomoditats.  Els preus anaven pujant i, com que el seu contracte s’acabava el 20 de gener, dos mesos abans es van posar en contacte amb la immobiliària per confirmar el que ja sospitaven, que les condicions havien canviat: «Em demanaven 200 euros més al mes, el mateix que pels pisos que havien anat quedant lliures a l’edifici».

La Sandra està a l’atur des de fa dos anys i el David cobra poc més de 1.000 euros. I amb un pressupost de 500 euros com a màxim, no tenien cap possibilitat de trobar un altre pis a Barcelona. «Ni tan sols ens donava per pagar en el que érem i era el més econòmic. A la mateixa zona i per sota de 800 o 900 euros, era impossible trobar res», explica el David. Van consultar diferents portals i immobiliàries, però ni es van molestar a visitar-ne cap («¿per què, si no ho puc pagar?»).

Ofertes que volen

Havia arribat el moment de rendir-se. Van començar a buscar per Barberà del Vallès, on el David treballa, i en poblacions pròximes, com Ripollet i Cerdanyola. I a poc a poc van acabar a Granollers. «Si més no ho coneixíem perquè hi viuen els meus pares», raona el David. I allà finalment la sort els va somriure, tot i que no va ser fàcil. «Sí, allà hi ha més oferta que s’ajusta al nostre pressupost, però si no et decideixes de pressa, pot ser que abans veure el pis, ja hagi volat», explica el David. Els va passar un parell de vegades, per això, quan van veure el seu, es van decidir.

¿I Barcelona? S’haurà d’esperar, diu el David, «potser en un futur, si les meves condicions econòmiques canvien i surt una bona oportunitat, però de compra».

0 Comentaris
cargando