Gent corrent

"No soc la típica dona bonica dalt del trapezi"

Griselda Juncà, 'poezista' i llicenciada en Humanitats i Teoria de la Literatura, ha creat un número de trapezi que és pura poesia

Griselda Juncà mostra les seves habilitats artístiques. / JOAN CORTADELLAS / VÍDEO: {YOUTUBE}

3
Es llegeix en minuts
Gemma Tramullas
Gemma Tramullas

Periodista

ver +

En lloc de l’habitació pròpia que Virginia Woolf reclamava per a les dones que volien escriure, Griselda Juncà (Sant Feliu Sasserra, 1982) ha trobat un trapezi propi des del qual expressar-se. Aquesta 'poezista' (de poeta i trapezista) és una de les artistes d’'Invisibles', el 21è espectacle del Circ d’Hivern de l’Ateneu Popular 9Barris que es pot veure a Barcelona fins al 22 de gener.

–Va estudiar Humanitats i Teoria de la Literatura. No és un perfil habitual en el circ. 

–La meva iaia, la meva mare i la meva tia són grans lectores i fans de Jane Austen i les germanes Brönte. Elles em van transmetre la passió per la literatura. Sempre vaig agrair aquest espai de lectura individual i silenciós, perquè era una nena molt hiperactiva. 

–Tan hiperactiva que la van posar a córrer.

–Vivia a Sant Feliu Sasserra, un poble del Lluçanès que llavors estava molt aïllat i l’únic que hi havia per respondre a la meva pulsió física eren les curses populars. Fins als 20 anys vaig ser atleta.

–Corria els 400 i 800 metres llisos i va ser subcampiona d’Espanya júnior, però ho va deixar.

–Soc molt curiosa i apassionada i necessitava una cosa que, a més de moure’m, em permetés comunicar. Un dia, fent ioga, vaig veure un trapezi: «¡Vull ser allà a dalt!», vaig pensar. Vaig anar a veure l’espectacle 'Rodó' a l’Ateneu 9Barris –on actuava Joan Ramon Graell, que ara dirigeix 'Invisibles' amb Joan Arqué– i vaig decidir dedicar-me al circ.

–Va estudiar a l’Escola de Circ Rogelio Rivel i després trapezi a Londres. Ni les Humanitats ni el circ s’acostumen a recomanar per guanyar-se la vida.

–No m’agrada això de «guanyar-se la vida»; la vida no es guanya, es té. Faig el que m’agrada i a vegades això em permet menjar i a vegades no.

 

–¿Què hi ha de literari en la seva manera de fer trapezi?

–Sempre m’ha agradat l’obra de poetes suïcides com Alejandra Pizarnik i Sylvia Plath i suposo que això em surt sense voler. M’atrau la seva fragilitat tan forta, això d’estar a l’abisme, de no poder viure dins teu, que el món em dolgui. Pizarnik escriu: «Em sento com dansant en el tall d’un ganivet». La poesia crea aquestes imatges amb paraules, però el circ les té de debò.  

–El trapezi com a metàfora de la vida.

–El trapezi és un element dur, molt dolorós, i les trapezistes anem plenes de ferides que no vull dissimular. La meva feina parteix de la meva experiència com a dona, beu de totes les dones i té a veure amb l’amor per nosaltres mateixes. No soc la típica dona bonica dalt del trapezi. Allà a dalt l’important no és el que sembles, sinó el que transmets. 

–El seu número de trapezi a 'Invisibles' transmet dolor.

–És un crit de denúncia davant l’absurditat del món. Al principi se’ns va plantejar que parléssim dels refugiats, però el tema m’anava gran. Si una cosa no la vius en carn pròpia, per més que opinis segueixes sense tenir-ne ni idea. La vida és fugida i és canvi i ens va semblar que una manera d’acostar-nos amb sinceritat al tema era buscar de què fugim cadascun de nosaltres.

–¿I de què fuig vostè?

–De les màscares intel·lectuals, dels eslògans i dels estereotips. Fujo d’un món que no entenc i intento anar a l’essència, que és un mateix. En el circ no pots amagar qui ets, perquè quan jugues amb la poètica del risc és millor que siguis tu mateix.

Notícies relacionades

–¿Fer circ és fugir del sistema?

–El circ sempre ha estat fora del sistema, és una forma de vida on he trobat llibertat i solidaritat. Jo no salvo vides, però intento que el que faci sigui coherent amb el que penso i sento. Potser si suméssim totes les nostres microcoherèncias podríem canviar alguna cosa.