Francesc Segú: "L'intercanvi amb els col·legues resulta bàsic"

L’entrevistat i la seva dona, la Lola, celebren la data del trasplantament, el 6 d’agost del 1998, com si fos un aniversari. Francesc Segú Melis (Barcelona, 1948) era propietari d’una petita empresa química i d’una editorial, però ho va haver de deixar tot.

–M’havien operat d’un trombe al cap quan, poc temps després, vaig tenir un infart, i el tractament era incompatible amb la part anterior. M’estava morint.

–Però el cor va arribar a temps.

–Va ser de 24 hores. Era molt difícil aconseguir un cor del meu grup sanguini i, a més, de la meva mida, ja que llavors pesava 130 quilos. Em va intervenir, a l’Hospital de Bellvitge, l’equip del doctor Nicolás Manito.

–Fa gairebé 20 anys que té aquest regal.

–És bastant, sí. La mitjana de supervivència en els cardíacs està al voltant dels 12 anys, i sóc conscient que visc com en una pròrroga. Un any més, ¡fantàstic!

–També és inevitable el compte enrere.

–Però, miri, si després de tot el que m’ha passat, estic a punt de fer els 70 anys, ¿què més puc demanar? Sóc feliç encara que alguns dies m’enfadi.

–¿Però què li havia passat?

–Feia mala vida. Fumava, bevia, menjava… Era un bandit total. Pensi que va ser a l’hospital on vaig provar les bledes per primera vegada. A part, la càrrega genètica: el meu pare va tenir 12 infarts a la seva vida. 

–¿Va arribar a saber res del donant?

–Tenen prohibit dir-ho, i a mi em sembla bé. Per evitar que es creïn dependències i vincles estranys. Només sé que és un cor jove, de resultes d’un accident.

–Porta un òrgan d’un altre. ¿S’oblida?

–Fa molt que me n’he oblidat. Bé, oblidar, ja m’entén… Faig vida normal, agafo el cotxe, l’avió, vaig on sigui… Són molt importants els col·legues.

–Pel suport mutu, ¿oi?

–A Bellvitge, els pacients formem l’associació Corsnous (www.corsnous.org), i crec que fem un paper fonamental. El que diuen els metges i les analítiques està molt bé, però el testimoni de qui ho ha viscut en primera persona… Surts acollonit del quiròfan.

–No m’estranya.

–L’altre dia, a l’associació, vam estar xerrant amb un xaval acabat de trasplantar, i el noi ens mirava als veterans sense acabar de creure-s’ho: no només no et mors després de l’operació, sinó que hi ha rialles. A part de la rehabilitació cardíaca, l’intercanvi d’experiències entre els col·legues és bàsic. També la família i els amics: jo vaig estar cada dia acompanyat.

–¿Seqüeles?

–Prenc cada dia 32 pastilles, entre elles els immunodepressors. Per necessitat, he d’estar baix de defenses, i virus que passa, virus que agafo. El problema amb els trasplantats és que no es produeixi rebuig… També m’agradaria ressaltar el paper de la Seguretat Social.

–Per descomptat.

–Si visqués als Estats Units, hauria hagut de vendre la casa i el cotxe. Tot. El cost de la meva medicació seria de 600.000 euros anuals.

–Sembla molt vitalista. Això ajuda.

–Sí. Algunes persones tendeixen a amargar-se. Si em demana una reflexió, li diria que s’ha de mirar sempre cap endavant, mai cap enrere. Això també es transmet a la gent que t’envolta.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–¿Què li demana al 2017?

–Sóc un home d’esquerres i voldria una societat més justa i més sana, en comptes d’aquest lumpen capitalisme. Seguirem lluitant. Aquí, a Catalunya, també; hi ha una joventut molt prometedora. En el tema personal, segueixo creuant els dits.