El millor homenatge a Cruyff: sortir i disfrutar

¿Hi caben en un estadi els gols cantats en la infància? ¿L'agraïment es pot modelar en una estàtua? ¿Els somnis es deixen enfundar una samarreta amb el número 14? No és envejable la tasca dels que han de decidir com rendir homenatge a la figura de Johan Cruyff, ja que la decisió està condemnada a fer curt. Per a l'aficionat, el futbol és territori sentimental, aquell gol que es va cantar, aquell regat que es va somiar, no en va, com solen dir els cronistes esportius, els mites es nodreixen de la pasta de què estan fets els somnis.

A l'hora de la seva mort, la figura de Cruyff s'ha convertit en pur patrimoni sentimental. De les disputes terrenals ningú se'n vol recordar, i en canvi tothom recorda aquell gol, aquell regat i aquella victòria, on era quan Johan va volar per batre Reina, o a qui es va abraçar quan Koeman va salvar la barrera de la Sampdoria i dècades de malefici d'un sol cop. Sí, òbviament, en termes purament esportius Cruyff va ser doblement gran, com a jugador i com a entrenador, i en termes purament blaugranes poc o gens del que el club és ara ho seria sense ell. Aquesta és la part que podríem anomenar racional, professional, del seu llegat. Però no està escrit enlloc que s'hi hagi d'entendre de futbol per somiar amb el so de la pilota al besar les malles, que al capdavall no es coneix ningú que hagi anat a Canaletes per celebrar el 3-1-3-3, la defensa avançada, Alexanko de nou, les superioritats i els passadissos interiors. En canvi, tot Canaletes va botar quan López Rekarte va marcar el segon, ¿te'n recordes?

“Gràcies” és sens dubte la paraula més repetida en el debat obert a Entre Tots sobre quin és el millor homenatge que el Barça i el barcelonisme li poden fer a Cruyff. Gràcies “pel 0-5 i pel Dream Team” (Jordi Terris, Barcelona), i gràcies per ser “un referent excepcional que va enamorar i va canviar el sistema de joc del futbol mundial” (Rubén Sánchez). Agraïment també per “canviar el color sèpia pel tecnicolor quan al Bernabéu va aparèixer un cinc al marcador visitant” (Eduardo López, Terrassa) i per ser “la primera pedra del que és el Barça avui” (Jordi Carbonell, Barcelona). ¿Com plasmar tant agraïment? La idea de batejar el Camp Nou amb el seu nom guanya per golejada. També té adeptes la idea d'erigir una estàtua seva al Camp Nou o batejar una porteria. La simbologia del 14 està molt present, malgrat que aquest no va ser un dorsal que portés sovint al Barça (en aquells temps d'alineacions de l'1 a l'11 el seu solia ser el 9 que avui llueix Luis Suárez). Hi ha qui suggereix que jugar a futbol és la millor manera de recordar-lo (ja sigui amb un partit d'homenatge, ja sigui amb un torneig) i hi ha qui no oblida els chupa-chups amb què va substituir el tabac.

Moltes idees, doncs. Totes elles pàl·lids reflexos del llustre dels somnis dels nens. Perquè si 'gràcies' és la paraula més repetida al parlar de Cruyff, la segona en realitat són tres: infància, somnis, records. Josep Cassany, de Girona, escriu: “19 de març del 1974. Els meus pares m'han marcat un gol per l'escaire. Porto la samarreta del Barça. Aquest ha sigut un dels millors regals de la meva vida. Veure'l jugar per la tele. Marcar-n'hi cinc al Madrid. Guanyar la Lliga, i jo, vestint la samarreta de Cruyff. Mai vaig aprendre a picar la pilota més lluny de la plaça del meu barri, però, en tot cas, Johan em feia somiar”.

I aquesta és l'aportació de Josep V. Madolell, de Barcelona: “Al Camp Nou, l'ambient està impregnat d'una intensa aroma, aroma Cruyff, una aroma a la qual van intentar abocar-hi vinagre, reduir-la amb males olors, una aroma fresca de llibertat, alegria, d'insubmissió, de ràbia profunda; aroma Cruyff amb olor d'Assemblea de Catalunya, de braçal quadribarrat, d'"es dirà Jordi per collons', de 'gallina de pell', de 'guanyarem a Wembley', de colors -sense grisos- d'optimisme, de reconeixement, de gràcies, gràcies i mil vegades gràcies, de llàgrimes de la font de la gent del carrer”.

I una història més, la d'Eduardo López, de Terrassa: “Cada 15 dies anàvem al Camp Nou, espai de llibertat on no et podien multar per ensenyar una bandera, o una 'ikurriña' quan venia el Bilbao. I jo, bocabadat, a peu de gespa, veia els meus herois jugar. D'entre ells, en sobresortia un. Més alt, més ràpid, i d'aspecte més jove i modern. Jo, un nen, volia ser com ell. Avui encara vull ser com ell. Ni polític, ni empresari, no vull tenir poder. Vull ser com Johan i, de la mà del meu pare, tornar a ser un nen”.

Sí, el futbol també és així.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Potser el millor homenatge a Cruyff no són estadis ni estàtues, sinó sortir i disfrutar, és a dir, mantenir la idea cruyffista que ha fet del Barça el que és avui i que fa somiar tants nens grans i petits amb un gol, amb un regat, amb una victòria, ¿te'n recordes de la vaselina de Romário el dia del seu debut?

¿Quin creus que és el millor homenatge possible a Johan Cruyff? Envia'ns la teva opinióEnvia'ns la teva opinió