Famílies al servei de la ciutat

Un test ràpid per comprovar si una empresa funciona o no correctament consisteix a saber si els seus treballadors hi fan carrera o bé canvien de feina a la mínima que els sorgeix una oportunitat. I encara es pot anar un pas més enllà, veient si els fills d’aquests treballadors decideixen seguir els passos dels seus pares o se n’allunyen completament. En el cas de FCC Serveis Ciutadans -que s’encarrega, per exemple, de la neteja viària i la recollida de residus de Barcelona-, els dos requisits se superen amb nota. 

A la seu de l’empresa a la Zona Franca hi ha cognoms que ressonen amb força, fins i tot molts anys després de la jubilació dels seus propietaris originals. És el cas de Rovira o Zafra. Personatges que van començar de peons o conductors i que van anar pujant en l’escalafó. Van deixar empremta, però també herència, ja que els seus fills i fins i tot els nets els han seguit els passos. Això sí, com ells, començant des de baix.

Recollida amb cavalls

Per conèixer la història d’Antonio Rovira Campanyà, jubilat fa una dècada, s’ha de retrocedir molt enrere, a l’època del seu besavi. “Som cinc generacions dedicades a la recollida de les escombraries. Jo fins i tot me’n recordo quan es feia amb carros arrossegats per cavalls. I com es venien el paper, el vidre, els ossos… Amb les restes s’alimentava els porcs i els agricultors s’emportaven els fems. Era un reciclatge a l’antiga”, recorda Rovira. Els seus fills, Montserrat, Mercè i Antoni, treballen en FCC des de fa uns 20 anys.

Testimonis, per tant, de com ha canviat la professió. “En l’època del meu pare tot era més dur, molt físic i requeria moltes hores”, comenta la Montserrat, que va ser operària, conductora i ara gestiona incidències. “Era més bonic que ara”, intervé el seu pare, encara que reconeix que la qualitat laboral ha millorat. Però hi ha anècdotes que ara semblen impossibles. “Els cavalls se sabien la ruta de memòria. Molts començaven a treballar aquí sense conèixer ni un carrer de Barcelona. I se’ls deia que estiguessin tranquils, que el cavall els guiaria i faria totes les parades. I així era”, recorda Antonio Rovira.

La Mercè hi va entrar als 18 anys per treballar durant els estius i compaginar-ho així amb els estudis. Però després ja va decidir quedar-s’hi, i va progressar també fins a arribar a encarregada. I també l’Antoni hi va entrar de jove i ha anat fent passos endavant fins a conduir un camió de càrrega lateral. Els tres germans ho tenen clar: “Dedicar-se a la recollida d’escombraries potser abans estava mal vist, però ara és un ofici com qualsevol altre. De fet, molts ja voldrien l’estabilitat que tenim aquí i les possibilitats de progressar. Durant l’última crisi, no paraven d’arribar currículums. A més, ha millorat molt la seguretat laboral i la presència de la dona”. També coincideixen al preguntar-los si es veuen molts més anys a l’empresa. “Esperem jubilar-nos aquí”, afirmen sense dubtar-ho.

Seguir l'exemple

Un altre cognom il·lustre a FCC és el de Manuel Zafra, que va morir el 2002, però de qui encara parlen avui els més veterans. Després d’arribar d’Andalusia i dedicar-se al transport, es va quedar sense feina per la crisi dels 80 i va entrar a la companyia, on va arribar a ser encarregat general. “Gairebé no sabia llegir ni escriure, però tenia molt d’afany de superació i es feia estimar per tothom. Tenia un carisma natural. Algú va descobrir aquesta habilitat i li va proposar ser encarregat. Llavors jo tenia uns 13 anys i recordo que em va regalar una màquina d’escriure i em va dir: ‘Carmelilla, tu em passaràs les coses a màquina”, recorda la seva filla, Carmen, que fa 21 anys que és a l’empresa. I el net, Isaac Vergara, ja en fa cinc. Així doncs, els gens de Zafra segueixen molt vius a FCC.

Notícies relacionades

Cristina Carré: «El futur del transport de mercaderies és l’intermodal»

Valor afegit per revitalitzar el medi rural

La Carmen va tenir un parell de feines a Barcelona i després es va mudar a Sevilla amb el seu marit. Però no va sortir bé i va tornar amb l’Isaac, que només tenia 2 anys. I li va tocar arremangar-se. “Vaig començar de netejadora en escoles i vaig fer moltes altres coses, fins que va sortir l’oportunitat d’accedir a un càrrec intermedi. Mai he tingut un tracte de favor per ser filla de Zafra, però he heretat el seu caràcter extravertit. Tinc molt present el meu pare, i quan estic atabalada sempre penso en què faria ell”, explica. 

L’Isaac hi va començar a treballar a l’estiu, amb l’objectiu de guanyar uns diners per pagar-se els estudis. Fins que va entrar definitivament a FCC. “Tot i que, de fet, crec que vaig començar de molt petit, perquè la meva mare a vegades m’hi portava quan li sorgia algun imprevist”, exclama. L’Isaac condueix camions, però no descarta seguir els passos del seu avi i de la seva mare: “Estic molt a gust on estic, però sé que d’oportunitats a l’empresa no me’n faltaran. Encara és molt aviat i he d’aprendre més, però no descarto optar a un lloc de més responsabilitat. Per ara, intento deixar el pavelló ben alt”. Per tradició familiar que no quedi…