Anar al contingut

Patrocina:

BALANÇOS DE GESTIÓ

Canvi de rumb en la indústria

Puigdemont va propiciar la firma d'un pacte industrial amb sindicats i patronals en una legislatura que acaba amb la fuga de seus empresarials

Antoni Fuentes

Les estructures d’Estat que el Govern deia que estava preparant durant la legislatura que finalitza ara han inclòs també les bases d’un canvi de cicle en la indústria catalana. En aquest cas, la nova estructura creada sí que ha sigut efectiva i permet al sector productiu visualitzar un horitzó de política industrial acordada que trenca una llarga travessia per la unilateralitat en aquesta matèria d’anteriors governs de la Generalitat.

La presentació en societat i la firma solemne del Pacte Nacional per la Indústria el 24 de juliol passat al Palau de la Generalitat va culminar un gir en la política de la Generalitat aplicada en el sector, que en els anys anteriors es va fer d’esquena a les demandes de les patronals, els sindicats i altres agents com les universitats i els col·legis professionals. L’arribada de Carles Puigdemont al nou Govern el gener del 2016 va suposar un canvi en les tenses relacions que mantenia Artur Mas i el seu conseller d’Empresa, Felip Puig, amb el sector.
    

El pacte industrial preveu una inversió de més de 1.800 milions fins al 2020

El Govern va invertir 1,2 milions a ampliar les 'ambaixades econòmiques' fins a arribar a 42 centres

L’aposta pel diàleg social del Govern es va centrar en el pacte industrial juntament amb la renda mínima com a banderes més visibles. Jordi Baiget va començar a actuar com el conseller pacificador i del diàleg al reconstruir els ponts de l’Executiu català amb els agents del sector productiu. El fruit d’aquell diàleg va ser un pacte que preveu una inversió de més de 1.800 milions d’euros fins al 2020 repartits en 116 mesures que inclouen els àmbits de la competitivitat i l’ocupació, la dimensió empresarial i el finançament, la indústria 4.0, la formació, infraestructures i energia i sostenibilitat, així com mecanismes per consensuar el full de ruta industrial.

«Per primera vegada en molt temps, hi ha consens polític i social en la defensa de la indústria com a forma més sòlida de créixer i de crear llocs de treball», va indicar Puigdemont després d’estampar la seva firma en el pacte.

La fase final de la negociació del pacte es va veure esquitxada abruptament amb les seqüeles del desafiament independentista amb el cessament del conseller Jordi Baiget i el seu relleu per part de Santi Vila, que al seu torn va dimitir abans que el Parlament aprovés la declaració unilateral d’independència (DUI) a l’haver fracassat la via dialogada que plantejava per evitar el xoc institucional. Baiget va haver de sortir del Govern just en el moment en què el pacte estava a punt. Santi Vila es va emportar el protagonisme dels actes institucionals que van segellar l’acord. El viratge del Govern en el terreny industrial no va sorgir com un bolet al camp, sinó que va ser el resultat de la pressió dels agents socials units en la plataforma +Indústria. De fet, les 116 mesures del pacte recullen en gran part les propostes dels sindicats, les patronals, els col·legis professionals i les universitats. El primer pas va ser l’aprovació per unanimitat al Parlament d’una resolució que instava el Govern a rectificar el seu rumb i a escoltar el sector.

Gabinet de crisi

Però el moment dolç després de la firma del pacte va durar poc. A l’octubre, després de la celebració del referèndum sobre la independència declarat il·legal pel Govern central, es va iniciar una allau d’empreses que van decidir traslladar la seva seu social fora de Catalunya. Les últimes xifres indiquen que han sigut gairebé 3.000 les firmes que han mogut la ubicació legal de la seva seu social com a mecanisme defensiu. 

La fuga d’empreses va obligar Vila a convocar d’urgència un gabinet de crisi amb sindicats i patronals, que van fer una crida conjunta a la calma i a evitar decisions empresarials potencialment negatives per al teixit productiu i econòmic i l’ocupació. La crida va tenir escàs ressò si s’ha de jutjar per la intensificació del procés de fugida de seus empresarials en les setmanes següents. 

Un dels arguments que va utilitzar Vila per intentar taponar les fugues va ser l’evolució positiva de l’economia i del sector industrial. Fins al segon trimestre d’aquest any, el PIB de la indústria va créixer un 2,9% en termes interanuals, una dècima menys que la mitjana global de l’economia catalana. Aquest creixement se sustenta en indicadors positius com un increment de la producció industrial del 7% fins al mes de setembre passat, una millora de la xifra de negoci de la indústria del 3,4%.

La curta legislatura que finalitza amb el 21-D també s’ha caracteritzat en l’àmbit de la indústria per l’obertura de noves ambaixades econòmiques de la Generalitat en països en expansió per buscar inversions. Els plans del Govern eren invertir 1,2 milions d’euros a ampliar la xarxa d’oficines de suport a les empreses i de captació d’inversions fins a arribar a la xifra de 42 centres.  

Les empreses de vocació exportadora i les que han començat a vendre a l’estranger com a alternativa a la crisi segueixen tirant de les exportacions, que pugen a un ritme del 8,4% i sumen el 25,6% del valor global de les vendes a l’exterior de tot Espanya. 

Les claus de la legislatura

Els governs anteriors a Puigdemont van aplicar una política industrial sense consens amb el sector en els anys més durs de les retallades pressupostàries.

El Pacte Nacional per la Indústria inclou una inversió de més de 1.800 milions en 116 actuacions fins al 2020 que s'haurien de reflectir als Pressupostos de la Generalitat.

L'exconseller Jordi Baiget va impulsar un pla d'1,2 milions per ampliar la xarxa d'oficines de suport a les exportacions i per captar inversions estrangeres. 

0 Comentaris
cargando