Rebuig

Hi ha un desfasament absolut entre la funció teatral solemne del judici de les black, ajustada a un codi processal decimonònic i caduc del qual no volen renunciar ni jutges ni advocats de minuta d’or, i el que es pot esbrinar amb un parell de clics per saber qui és el que està declarant sota promesa solemne de dir el que més li convé. Ahir li tocava a Francisco Verdú, un executiu bancari procedent de la banca dels germans March –que no van al Bernabéu per no trobar-se amb el seu empleat Florentino Pérez– i que es va incorporar a Bankia tan al final dels seus dies, dues setmanes abans de sortir a cotitzar en borsa, que es va poder aferrar al principi de dignitat de rebutjar una targeta que pudia com les aigües negres. ¿Per què ningú va dubtar d’aquell fitxatge oportunista d’última hora? Ai, els March...

Verdú va ser explícit en les raons del rebuig de la targeta enverinada, però tampoc és que procedís dels llimbs financers. Més aviat sabia tant llavors (maig del 2011) de com es gestionen les finances sense deixar rastre (els March) com la seva reconeguda capacitat de rimar versos en valencià. Ara segueix exercint els seus bons oficis a Miami, com sempre. Amb un blindatge així, ¿què impedeix declarar el més adequat? Que passi el següent testimoni.