Impost de patrimoni: un 'no' per un 'sí'

No entro en la legalitat ni en l'oportunitat política electoral del nou impost. Reconec en tot cas la necessitat d'aixecar nous ingressos públics: és clar que no n'hi ha prou de contenir i retallar despesa. I no sóc partidari de recórrer a més dèficit, encara que fos possible finançarlo, per evitar la medicina de l'ajust pressupostari per les vies esmentades. No és bo que hàgim de dependre encara més dels mercats en el finançament del deute, cosa que encara a alguns partidaris de més i més despesa els costa de veure. Prefereixo discutir els fonaments de la mesura (eficiència i equitat) i la seva racionalitat (la distribució social de les càrregues fiscals).

Fonaments: així com eliminar l'impost de successions no estava justificat en cap cas per una hipotètica doble imposició -ja que qui pagava era diferent del que deixava l'herència-, el de patrimoni sí. L'Estat grava l'euro guanyat i gastat, com a màxim, dues vegades: quan es guanya (IRPF) i quan es gasta (IVA). En canvi, el patrimoni és el resultat d'un estalvi acumulat que, en la mesura que es manté, es converteix en una renda que es grava a perpetuïtat. La mala consciència que genera la seva aplicació fa que sovint se'l qualifiqui d'impost extraordinari. A més a més, actua sovint com a mecanisme de control de la renda. De manera que per als ja gravats per la renda serà ineludible, si superen el mínim, el nou impost de patrimoni.

En coherència amb el que he dit, si són necessaris més ingressos i gravar el patrimoni no és la millor opció, ¿quina seria la meva proposta? Doncs primer, gravar els que ara no paguen perquè eludeixen la imposició bàsicament de la renda i aprofiten les escletxes de la legislació fiscal. I, segon, fent pagar més els que sí que paguen encara que menys del que ho haurien de fer arran d'un conjunt de deduccions o avantatges fiscals que discriminen segons els tipus de renda: del treball respecte del capital o formes organitzatives empresarials (societats, autònoms, empreses suposadament patrimonials i familiars).

És a dir, més lluita - i sobretot, exemplaritat social- contra el frau fiscal i qui el comet (cap honor per al que s'escaqueja de contribuir a la causa comuna), més exigència jurídica contra els forats de la legislació tributària (que al marge de la inseguretat que generen permeten el frau legal) i una regulació més equitativa de les rendes del capital.

Crec que ja seria hora que els beneficiaris de les societats d'inversió paguessin per aquests rendiments al tipus marginal del seu IRPF, i no pas a tipus lineals únics bonificats del 19% al 21%. No veig la raó per la qual una renda d'esforç-treball hagi de pagar més que una del tipus risc-capital.

Notícies relacionades

L'impost de patrimoni aportarà més de 200 milions a Catalunya

Les autonomies que rebutgin el tribut no perdran recaptació

Entenc l'argument que els beneficis d'avui en dia són molt escassos per esperar d'aquesta mesura una gran recaptació. Possiblement passa una cosa semblant amb el nou impost, tenint en compte l'evolució d'alguns patrimonis. En aquest sentit, si prescindeixo de les consideracions anteriors, estic disposat a ser comprensiu amb el nou impost, que crec que es legitimaria més si estigués acompanyat de la millor equiparació del gravamen de rendes abans proposada.

Però en qualsevol cas, val més gravar el patrimoni que el consum. Incrementar l'IVA i els impostos especials és més llaminer per als polítics, ja que els ciutadans ho perceben menys i permet recaptar més, però gravar el consum és, sobretot, socialment més regressiu. I en el repartiment dels costos de la crisi no s'hauria de permetre més vel·leïtats als polítics si es vol que el cos social aguanti la purga a la qual ens estem sotmetent.