Franco Battiato: "A Espanya la gent protesta al carrer. A Itàlia ni això, ens és igual"

El cantant sicilià, que presenta el disc 'Ábrete sésamo', assegura que deixarà el sexe d'aquí un any i que l'última vegada que es va enamorar va ser fa 50 anys

Destesta profundament Silvio Berlusconi, diu que Joseph Ratzinger ha fet bé d'abandonar el seu lloc i veu intrigues i corrupteles de la CIA dins del Vaticà

Franco Battiato, en plena actuació.

Franco Battiato, en plena actuació. / JOAN CASTRO

9
Es llegeix en minuts
CARLOS MARCOS / Roma

Li mostrem tres fotografies a Franco Battiato (Sicília, Itàlia, 67 anys) perquè les comenti.

A la primera es veu el papa Benet XVI, que va renunciar recentment, assegut a la plaça de Sant Pere, gest cansat, amb l'ombra de dos bisbes xiuxiuejant al fons. Sembla una imatge robada d''El padrí III'. Franco Battiato reacciona: “Ratzinger ha fet bé d'anar-se'n. El que passa al Vaticà té molt a veure amb la CIA. Tot ple d'intrigues. No és bo ni sa. Hi ha una gran diferència entre els místics i el Vaticà. Els místics, els monjos, és l'essència, la realitat. El Vaticà són intrigues i corrupteles. Algú intenta netejar un lloc molt brut, però no pot i acaba marxant. Molt desolador. L'home ha de seguir la seva consciència. Si no hi ha consciència, la teva vida no val res”.

Següent foto. Apareix Silvio Berlusconi mirant lascivament una jove hostessa. El cantant italià s'encén: “És una vergonya, una vergonya, com parla, com es mou... És insuportable. Sóc de tradició tibetana i crec en la compassió. Però ell és un home dels inferns. Viu al regne de les profunditats”.

Amb l'última foto, Battiato esbossa un somriure. Hi apareix ell, als anys 70, amb els cabells 'afro', grans patilles, ¡sense ulleres!, texans ajustats i una caçadora de xai descordada que deixa veure el tors nu. Vaja, sembla el rocker Robert Plant, de Led Zeppelin. Completa la imatge una immensa creu. El protagonista somriu al veure's a si mateix. I comenta: “En aquella època trencava una creu als concerts. Era un acte de rebel·lia, de destrucció. Però vaig canviar de direcció perquè era massa violent i no tenia a veure amb la música. Devia tenir uns 25 anys”.

Vostè sempre ha advocat per utilitzar qualsevol cosa que obri la ment. ¿Hi inclou les drogues?

Depèn. Perquè la cocaïna és una droga terrible.

¿L'ha provat?

Sí, dues vegades. La primera vegada el resultat va ser negatiu i la segona va ser pitjor. No, no... És una droga per a gent que no té una gran personalitat, una droga que et dóna una violència inacceptable.

Llavors, ¿quina droga considera bona per obrir la ment?

Per exemple la mescalina. Però té una baixada terrible. La sortida és meravellosa. Comences en un món magnífic, però després arribes a l'infern.

¿Ha utilitzat aquestes drogues per compondre?

No, mai. És ridícul. Molta gent als anys 70 ho intentava. Escrivia mentre estava drogat, però l'endemà... [i fa un gest com si llencés alguna cosa a les escombraries]. Es preguntaven: “¿Què he escrit, què és això?” [riu]. Jo ara prefereixo meditar al llit de l'hotel, davant del mar, en una muntanya o a la presó.

¿Ha estat a la presó?

No. Bé, potser en una vida passada. Crec en la reencarnació.

Compte, potser es reencarnarà en el pròxim Berlusconi.

¡Nooo! És impossible. Això no, mai. Detesto aquest home.

Al seu nou disc, 'Ábrete sésamo'hi ha moltes referències religioses. No obstant, no queda clar quina mena de religió és la seva.

He estudiat totes les religions: cristianisme, budisme, judaisme, hinduisme... I bec de totes. En aquest moment estic molt a prop del budisme tibetà, perquè actualment són els místics més grans. Però també estic molt lligat a sant Joan de la Creu o a santa Teresa de Jesús. Agafo el que veig millor de cada religió.

¿A qui ha votat en les recents eleccions italianes?

Al Senat, el president de la regió siciliana. I a la cambra, Bersani. Tots dos són de centreesquerra. La irrupció de Beppe Grillo és una conseqüència de la indignació de la gent amb la classe política. No m'estranya que hagi aconseguit tants vots.

L'entrevista s'interromp diverses vegades per trucades i missatges que rep a l''smartphone'. “Perdoni”, es disculpa. Encara que la trobada té lloc a Roma (on la nit anterior va oferir un concert deliciós), ell viu allunyat del soroll, en pla ermità, meditant en una apartada vil·la siciliana. Riu durant la conversa, és educat i elegant.

¿Veu alguna diferència en el sentit social i polític entre italians i espanyols?

Sí, és clar. Els espanyols estan molt més units que els italians. Nosaltres som individualistes. Quan els Estats Units van declarar la guerra a l'Iraq, tres milions d'espanyols van sortir al carrer per protestar contra Aznar. Ara s'està tornant a demostrar des de la florida del 15-M. A Espanya la gent protesta cada dia al carrer. A Itàlia ni això, ens és tot igual.

No sé si està al corrent dels últims assumptes relacionats amb la corrupció que hi ha a Espanya.

El que passa és que la corrupció està en l'essència de l'ésser humà. Tot és per culpa dels diners.

Imagini's que Franco Battiato és el primer ministre d'un país europeu. ¿Quina seria la seva primera decisió?

Posar impostos als rics i treure'ls als pobres. Un estat digne d'aquest nom ha de finançar els que no tenen la possibilitat de treballar. A Londres hi viuen dues amigues músics, que no tenen feina, però cobren de l'Estat una quantitat mínima, uns 600 euros, fins que trobin un lloc de treball. No importa el temps que triguin. Amb aquests diners almenys poden viure. Hi ha d'haver un subsidi de desocupació, sempre, fins a la mort. És clar, algú pot pensar que la gent es pot conformar amb aquests diners i no esforçar-se a buscar feina. No, perquè el poble ha de tenir consciència i ser responsable. Passa, per exemple, a Finlàndia. Les famílies no paguen res. Tot ho finança l'Estat. I l'Estat va donant a cada membre de la família una mica de diners, perquè quan compleixin 20 anys puguin tenir un petit capital. Em sembla tot molt civilitzat i coherent. Hauríem de seguir l'exemple d'aquests pobles il·luminats.

¿I d'on treu els diners l'Estat?

Una font d'ingressos han de ser els impostos que han de pagar els rics. Sens dubte. Conec alguns italians que estan estudiant alemany a Alemanya i, al mateix temps, estan cobrant un subsidi del Govern alemany. A Itàlia, no obstant, només tenim lladres.

En una cançó del seu nou disc afirma que “som esclaus”.

Ens pensem que no, però sí, som esclaus. Esclaus dels nostres desitjos, de les nostres passions, de la nostra impossibilitat per dir la veritat, del cotxe, del telèfon mòbil, de les noves tecnologies... Som esclaus de moltes coses.

¿Què dimonis significa aquesta frase d'una de les seves noves cançons, 'Testamento'?: “I m'agrada tant de la meva vida mortal fins i tot l'olor que li donaven els espàrrecs a l'orina”.

[Riu] L'hi explico. Els espàrrecs, quan passen a través de l'orina, en canvien l'olor. Si no ho saps et pots espantar: que estranya que és aquesta olor, estic malalt o què. Però si ho saps, t'agrada aquesta olor. És agradable.

Vostè és d'aquells vegetarians que de tant en tant es mengen un bon bistec.

No, no. Sóc totalment vegetarià. No menjo ni peix. I des de fa uns 40 anys. Vaig tenir un parèntesi als anys 80. Va ser una concessió a la meva mare, ja que feia la carn d'una manera especial, amb llimona, i es perdia l'olor de la carn.

¿Estava molt unit a la seva mare [va morir el 1994]?

Sí, bastant. Però teníem les nostres coses. Ella preguntava als meus amics sobre coses de les quals jo no volia parlar [riu]. Però sí, hi estava molt unit. El fet és que el meu pare es va morir quan jo tenia 10 anys, així que al quedar-se sola em va fer estar més a prop seu.

¿Per què no ha tingut mai fills?

És el meu destí no tenir-ne. Una artista alemanya va dir davant aquesta mateixa pregunta que ella era com Greta Garbo, sense casar-se i sense fills, que amb elles s'havia trencat el motllo [riu]. No m'agraden els nens, la veritat. Els adoro si els tinc durant cinc minuts. Però passat aquest temps millor que estiguin amb els seus pares. I, després, arriben aquelles edats difícils de l'adolescència, quan els nens mostren una hostilitat cap als pares. No és fàcil, no és fàcil. Mai m'he sentit gaire capaç de ser pare.

Tampoc s'ha casat. ¿Quantes vegades ha estat enamorat?

¡Ooooooh! Quan era jove, només quan era jove. Realment l'última vegada que vaig estar enamorat tenia 18 anys, amb una noia un any més petita que jo. Era formidable sentir la força de l'amor, una cosa necessària a aquesta edat. Has de provar el que significa estimar una altra persona. Però després ja no m'he tornat a enamorar.

Això significa que fa 50 anys que no s'enamora. ¿Com és possible?

És així. Estimo altres coses: la vida, la meditació, els arbres, les flors'

¿Però evita enamorar-se?

No. El sexe és una cosa i l'amor n'és una altra de ben diferent. En el moment en què practiques sexe estàs enamorat, però quan acabes ja s'acaba.

Bé, encara li queda temps per enamorar-se de veritat.

¿Ara? No, és impossible. Estic en altres direccions. Espero seguir disfrutant del sexe, però l'abandonaré d'aquí poc, en un any.

Vaja, ho té molt calculat. ¿Per què l'abandonarà?

Perquè no és sempre tan meravellós. Té un moment de felicitat, però un altre molt gran de tristesa.

Com la mescalina.

Exacte, exacte.

Llegendes que hi ha sobre vostè: que 3.000 persones se'n van anar d'un concert seu. Verdader o fals.

Verdader, però no era un concert meu. Estava de turista a Turquia i vaig anar a un festival. Els vaig dir als organitzadors que era un músic italià i que m'agradaria tocar, sense cobrar. Em van oferir l'hora de mitjanit. Els músics que tocaven després de mi no m'agradaven gens, així que vaig pensar en una solució perquè no toquessin. Vaig començar a tocar un sintetitzador amb el volum molt baix i vaig tancar els ulls. Al cap de pocs minuts els vaig obrir i no hi havia ningú.

Una altra: es va fer passar per un compositor americà per entrar a una catedral i tocar l'òrgan.

És veritat [riu]. Eren els 70 i feia improvisació. Volia provar aquell òrgan. Quan va tancar la catedral li vaig dir al bisbe que era un músic nord-americà popular. Vaig començar a tocar i va sortir el bisbe espantat perquè era música improvisada contemporània [i fa uns sorolls: 'puh, pah, bum']. Es pensava que volia destruir l'església.

Notícies relacionades

I l'última: que es va trencar el seu icònic nas jugant a futbol.

Sí, és cert. Devia tenir uns 13 anys. Anava a tota velocitat a la porteria contrària, em van fer una falta i ¡pam!, em vaig trencar el nas contra el pal. Va ser terrible. Vaig estar 40 minuts inconscient. Sort que em va quedar bé el nas, perquè és marca de la casa [riu].