Una teràpia experimental cura la sordesa congènita en ratolins

Un centenar de ratolins beethoven –anomenats així perquè pateixen sordesa congènita com el famós músic– han tornat a espantar-se davant forts sorolls, que abans ni tan sols notaven. Aquest comportament, que suggereix una recuperació de l’oïda, es va produir després de l’aplicació d’una teràpia gènica, el resultat de a qual ha publicat a la revista Nature l’equip de David Liu, investigador del Broad Institute (MIT i Universitat de Harvard, EUA).

El sistema utilitza la CRISPR, una tècnica que des del 2012 està revolucionant la biologia, perquè permet tallar gens erronis i enganxar els correctes (o fins i tot modificar lletres individuals de l’ADN), amb gran precisió i a molt baix preu.

La sordesa congènita s’uneix així a la vintena de malalties (des de la retinosi pigmentària fins a la distròfia muscular de Duchenne) que des d’aleshores s’han tractat amb la CRISPR en ratolins i altres animals. No obstant, el salt a la teràpia humana depèn de molts factors: entre ells, la seva eficàcia en els gens corresponents en humans, la capacitat d’alterar un nombre suficient de cèl·lules per revertir la malaltia i la seguretat de no modificar gens que no toquen.

«És un treball fantàstic: el primer que demostra l’eficàcia de la CRISPR en la sordesa», comenta Berta Alsina, investigadora experta en aquesta malaltia de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), no implicada en el treball.

VIBRACIONS 

La meitat dels casos de sordesa són congènits. El problema es genera dins de l’os temporal, a l’orella interna. Allà, unes cèl·lules en forma de pèl reaccionen vibrant a les ones acústiques. Aquestes vibracions modifiquen les propietats d’unes proteïnes emplaçades en la base de cada pèl. Aquesta modificació tradueix el senyal mecànic de la vibració en un senyal elèctric, que es transmet al cervell i és el que percebem com a so.

Unes proteïnes, anomenades TMC1, estan implicades en aquest procés en humans. Si els gens que les produeixen tenen una alteració, les persones que neixen amb aquestes mutacions poden quedar sordes. En concret, si la mutació es dona en els dos cromosomes que tenen aquest gen, la sordesa es dona des del naixement. Si està només en un, avança progressivament des de la infància. La diferència entre el gen defectuós i el que funciona bé és de només una lletra.

Les opcions de tractament són limitades. «Fins ara, els intents de teràpia gènica no havien prosperat en animals. S’havia intentat amb la introducció de cèl·lules mare amb els gens funcionants, però aquest procés pot desencadenar un càncer. També s’havia introduït directament el gen funcionant, intentant que se sobreexpressés, però tampoc havia donat fruits», explica Alsina.

PROGRESSIÓ 

El nou sistema, al contrari, explota la capacitat de la CRISPR de reemplaçar el gen defectuós per un de correcte. Els investigadors han introduït la maquinària de talla i enganxa del CRISPR en gotes de lípids. Després, han injectat aquesta solució en l’os temporal d’un centenar de ratolins beethoven. Aquests són ratolins modificats perquè tinguin a les cèl·lules de la seva orella interna la mutació genètica que produeix la sordesa progressiva. S’anomenen ratolins beethoven perquè en ells la sordesa sorgeix progressivament, tal com li va passar al músic.

Quan la CRISPR azrriba a les cèl·lules, aconsegueix corregir el gen defectuós d’algunes. «La gràcia de la CRISPR és que és molt específica: identifica el gen mutat i modifica només aquell, sense afectar el gen sa present en la mateixa cèl·lula», explica Alsina. Tampoc sembla que es produeixin gaires modificacions off target: és a dir, el mecanisme no modifica per error gens diferents del gen objectiu.

REACCIÓ 

Notícies relacionades

Aquestes són les feines que porten més infelicitat

La intel·ligència artificial revoluciona el sector del llibre

L’efecte sobre l’animal és espectacular. Mentre l’orella interna d’un ratolí beethoven normal és gairebé del tot mancat de les cèl·lules ciliades que capten el so vibrant, el dels ratolins tractats amb la CRISPR és gairebé indistingible del d’un ratolí normal. Els primers no reaccionen davant un so fort i imprevist, mentre que els segons salten espantats. «La recuperació de l’escolta varia d’animal a animal, però gairebé tots els animals van recuperar almenys una mica de l’oïda», explica Liu.

No obstant, hi ha importants limitacions en el moment d’imaginar-se una aplicació en humans. «Al cap d’un mes, l’efectivitat del tractament es va reduint», observa Alsina. «La modificació es produeix tan sols en una certa porció de les cèl·lules», afegeix Lluís Montoliu, investigador del Centre Nacional de Biotecnologia (CNB), a Madrid, i un dels referents de la CRISPR a Espanya. Encara que els resultats siguin prometedors, s’hauran d’abordar aquestes qüestions, abans de procedir amb assajos en humans.