Anar al contingut

veus contra l'estigma

"La solució no és lligar el pacient"

Edgar Vinyals, activista per a la salut mental, lluita per eliminar la contenció física de les persones amb diagnòstic psiquiàtric

Michele Catanzaro

zentauroepp40842164 edgar vinyals171106172611

DANNY CAMINAL

Amb 32 anys, una filla acabada de néixer i un diagnòstic de bipolarisme des de fa mitja vida, Edgar Vinyals és un referent en el moviment En primera persona a Espanya. Es tracta d’un grup que pretén superar les clàssiques associacions de familiars i metges, que està impulsat pels interessats directes de la salut psiquiàtrica. «Res sobre nosaltres sense comptar amb nosaltres», resumeix Vinyals.
    Aquest treballador social s’ha plantejat la missió d’eliminar de Catalunya la contenció física dels pacients psiquiàtrics (un eufemisme equivalent a lligar-los al llit). Aquest és l’objectiu més immediat de la Federació Veus, que agrupa diverses entitats catalanes de salut mental, de la qual Vinyals és un dels animadors. L’activista protagonitza el documental Veus contra l’estigma, de Marta Espar i Marc Parramon, que es va estrenar ahir dilluns a l’auditori de Mediapro a Barcelona i es podrà veure avui a TV-3 (21.55)

–¿Es defineix com a pacient psiquiàtric?
–Prefereixo parlar de persona amb un diagnòstic psiquiàtric. No un trastorn: tan sols un diagnòstic. A mi em van diagnosticar un trastorn bipolar de tipus 1. Però, segons amb qui m’hagués trobat, el diagnòstic podria ser diferent. També podem parlar de persones amb diversitat mental, o persones supervivents de la psiquiatria. El llenguatge és una peça important de l’estigma.

–¿Com afecta el llenguatge?
–Es parla d’antidepressius o anti­psicòtics: és màrqueting que reforça la idea que els fàrmacs van contra aquests símptomes. No obstant, et cabreges quan veus que els efectes secundaris d’alguns denominats antipsicòtics són precisament tenir experiències psicòtiques. Jo prefereixo parlar de neurolèptics o hipnosedants.

–¿Com es viu l’estigma en primera persona?
–Durant els meus primers ingressos, als 16 o 17 anys, em vaig trobar en una habitació tancada, amb el lavabo i l’armari tancats, sense la meva roba i sense veure la meva família i els meus amics. Acabes pensant que has fet alguna cosa dolenta.

–Però l’aïllament serveix per evitar conductes violentes…
–El nombre d’agressions perpetrades per persones amb diagnòstics psiquiàtrics és més o menys igual al de la ciutadania general. Al contrari, el nombre d’agressions sofertes per aquestes persones és molt superior a la mitjana.

–¿Per què volen eliminar la contenció mecànica?
–És un exemple del que aporta el moviment En primera persona. Lligar-te al llit és desagradable per als familiars o els professionals, però la vivència més intensa és de qui ho pateix. Quan et lliguen qui ho passa pitjor ets tu. Hem sentit parlar de casos de gent lligada sense que estigués exercint violència. No sabem quantes contencions es fan als hospitals catalans. La Federació Veus està col·laborant amb els plans de salut mental i addiccions de la Generalitat. Volem contenció zero.

–¿Però quina és l’alternativa?
–Quan vas a buscar ajuda, necessites que et passi la por, que et tranquil·litzin, que et despistin d’alguna idea que t’està ferint. Un espai petit, tancat, del qual no pots sortir, ho empitjora. També necessites que t’escoltin, més enllà d’una entrevista per poder identificar els símptomes i fer un diagnòstic.

–¿Això funciona en algun lloc?
–A Islàndia la contenció està prohibida des del 1996. A l’hospital d’Olinda, a Suïssa, ja fa quatre anys que no lliguen ningú. A l’Hospital Universitario de Santa Lucía, a Cartagena, han creat una sala de confort a la unitat d’aguts, que està pensada per desescalar els estats alterats de consciència amb tècniques verbals i psicològiques.

–¿També és qüestió de recursos?
–I tant. Aquest any el pressupost de la Generalitat en salut mental s’ha incrementat com cap altre, però no deixa de ser una petita correcció de les retallades. També s’han de reorganitzar els recursos. Fa cinc anys s’utilitzava un neurolèptic, el Modecate, que costava entre 18 i 77 euros per any. Ara es fa servir el Xepelion, que arriba als 4.800, sense que hi hagi grans diferències.

–¿Seria millor invertir aquests diners en prevenció?
–Sí. Hi ha països que compten amb molts més psicòlegs per cada mil habitants que Espanya. A més, les relacions afectives i el suport informal són molt importants. Estem treballant en un programa de suport entre iguals, que forma persones amb experiències d’ingressos perquè s’incorporin als equips d’atenció. Però això xoca amb una cultura consumidora de fàrmacs que vol efectes immediats.

–¿El preocupa l’abús de la medicació?
–Estem sobremedicant. És preocupant que s’abusi de la prescripció, amb un impacte dubtós en el llarg termini. Et diuen que tens un trastorn greu i que si et mediques pots fer vida normal. Però després descobreixes que un 15% de les persones amb aquest diagnòstic poden tenir una vida funcional sense necessitat de medicació. 

0 Comentaris
cargando