Anar al contingut

Patrocina:

LA SUPERACIÓ SOBRE UNA BICI

La lliçó de Juanjo Méndez

Sense un braç i amb una sola cama, als 53 anys s'ha convertit en un referent ciclista i en tot un col·leccionista de medalles en Jocs Paralímpics i Mundials

Sergi López-Egea

juanjo-3

Paolo Martelli

Hi va haver un dia en què Juanjo Méndez (Barcelona, 1964) va decidir pujar amb la bici a Navacerrada. No pedalejava sol. Els seus acompanyants, en un acte solidari, equívoc sens dubte, li van dir «¡vinga! escapa’t que ja t’atraparem». I ell va enfonsar el cap tant com va poder i amb el seu braç dret, amb la seva única cama, també la dreta, sense poder aixecar-se en cap dels famosos revolts muntanyosos que uneixen Madrid amb Segòvia, va accelerar i va accelerar i al cim de Navacerrada es va plantar.
    

Juanjo Méndez, durant un descans / PAOLO MARTELLI

Per darrere, la parella va iniciar la caça i captura a relleus. Sense èxit. No s’ho creien. Aquell dia no molt llunyà del final d’estiu del 2014 Pedro Delgado i Óscar Pereiro, amb dos Tours als darrere, van comprendre per què a Juanjo Méndez els ciclistes el coneixen com el «coix cabró», així autobatejat als seus comptes de les xarxes socials.

La segona oportunitat

La vida li va donar una segona oportunitat després de perdre braç i cama en un accident de moto, a inicis dels 90. I aquella segona oportunitat, aquell descans, aquella inspi­ració amb la bici, aquella potència desorbitada, el van convertir en una estrella mundial en el ciclisme para­límpic, tant a la pista com en la ruta. Tres medalles paralímpiques i dos campionats del món el contemplen.
    

En ple esforç / paolo martelli

«Mentre pugui seguiré corrent. No em rendeixo. I si ara, als meus 53 anys, em costa més guanyar els rivals, no és per l’edat, sinó pels avenços tecnològics en pròtesis que són aerodinàmiques, de carboni, dissenyades científicament perquè s’acoblin a la ­bici, que només serveixen per pe­dalejar, no per caminar i que valen un dineral. ¡Més que una bici!». I si una BH com la que calça Méndez pot superar els 10.000 euros, és fàcil imaginar el que costa una pròtesi com les que usen algunes de les principals figures mundials del ciclisme paralímpic. 
    

Juanjo rep els ànims de Bernat Moreno / PAOLO MARTELLI

En canvi, Méndez, ni pròtesi, ni res de res. El seu amic, que fa la funció d’assessor, Bernat Moreno explica en gestos com puja a la bici, com s’empeny, com es mou amb la dificultat que comporta tenir la meitat del cos sense suport bàsic sobre la bicicleta. «Una pròtesi et val, almenys, per poder fer força sobre el pedal i mantenir molt millor l’equilibri. Jo no puc fer-la servir, a causa del meu tipus d’amputació». 
    

Davant el velòdrom / paolo martelli

Juanjo és dels que no perdonen a l’hora de sortir en bici –d’aquí ve el seu sobrenom– dels que els agrada atacar. I dels que també pateixen les conseqüències de la selva del trànsit rodat. Al juny, a la carretera de la Roca, als afores de Barcelona, un cotxe el va atropellar –i també al Bernat, que l’acompanyava–. Tots dos van patir diverses fractures.

El projecte Génesis

També és el cap visible del projecte Génesis, el club ciclista que presideix. Cada tarda nens de totes les edats s’exerciten en el difícil art de rodar en bici per un velòdrom, en concret pel d’Horta, que segueix existint, i remodelat, per més senyes. «Mirem de portar a terme un ciclisme inclusiu, en què puguin conviure nens amb algun tipus de discapacitat, tant física com psíquica, amb altres nois, que no hi hagi diferències. Treballem amb més de 50 xavals», explica Juanjo.
    

Acoblat a la bici / paolo martelli

Compta amb diversos suports per al seu projecte; entre altres, el de les fundacions Johan Cruyff i Gaes, de la qual és ambaixador, i en esdeveniments importants també té l’ajuda d’empreses com Cofidis. «El treball amb nens autistes és el que més motiva. Veure’ls disfrutar amb la bici. ¡I amb la dificultat que comporta!», afegeix.
    

Ara compagina la bici amb la seva nova passió, que no és cap altra que muntar a cavall, moltes vegades acompanyat per la seva filla. «Surto cada dia de l’any en bici, menys els diumenges per una promesa a la meva dona». I fins i tot és capaç, «amb una habilitat solemne», segons les paraules de Bernat Moreno, de baixar de la bici, en cas de punxada, i reparar en un instant l’avaria.
    

Però quan es posa un dorsal, fins i tot en una marxa cicloturista, no mira enrere, impulsa la bici sempre per sobre dels 30 quilòmetres per hora, i que l’atrapin. Per això es va guanyar el sobrenom, del qual li agrada presumir. I per molts anys. 

0 Comentaris
cargando