Escut sobiranista

Carmen M. i Manel no es coneixien abans de la trobada amb Junqueras. Tot i portar-se només tres anys, les seves vides són totalment diferents. També la seva manera de pensar. Encara que ella mai ha estat nacionalista, la situació actual l'ha portat a plantejar-se la independència. Ell ho té clar, votaria no. Però tots dos, per separat, utilitzen la mateixa paraula: escut. «La façana independentista està fent d'escut de moltes coses. No s'està actuant amb responsabilitat política. Les coses no milloren per als ciutadans», denuncia Carmen M. «Preguntis el que preguntis, Junqueras porta la resposta a la independència. És el seu escut per no afrontar els problemes», assenyala Manel. No són els únics que mostren recel davant el discurs sobiranista. L'argentina María Celina comparteix la seva decepció: «Hi ha un monotema amb un perfil molt demagog. Mentrestant, els problemes socials s'aparquen». Cap dels lectors està disposat a entregar un xec en blanc a la causa. Laura vol la independència: «Però no a qualsevol preu. Per seguir igual, no interessa. Ha de ser un país socialment compromès». També la Núria hi està a favor: «Però abans s'han d'arreglar aspectes socials i econòmics que ja es podrien anar treballant». El David no vol «un canvi de cromos», sinó que defensa un sistema més participatiu, més just, trencar els vells

costums.

Amb el somriure de qui espera un impossible, a l'advocada Mònica li agradaria que li presentessin un power point del futur d'una Catalunya independent. Concreció, reclama abans de la trobada amb Junqueras. Concreció, segueix requerint després. El líder d'ERC passa l'examen dels lectors amb nota. La majoria el reconeixen com un alumne aplicat. El seu discurs destil·la seguretat. Una altra cosa és que venci la desconfiança generalitzada.

Un dia a l'infern

Notícies relacionades

¿Marejol a Euskadi?

La fiscalia demana arxivar la causa contra Paz Esteban per Pegasus

¿Per què els polítics no es fiquen en la pell de la gent que pateix?, es pregunten molts. «Que pensin més en nosaltres i no tant en les baralles partidistes», demana el Robert. A la Mònica li agradaria que l'acompanyessin un dia als jutjats i veiessin l'infern en què viu tanta gent. Carmen G. ho veu cada matí, quan acompanya la seva mare malalta d'Alzheimer al centre de dia i passa davant de Càritas, a Vilanova i la Geltrú. «Les cues que hi ha són brutals. Els polítics ens han perdut el respecte. I això no té fre. L'Estat ha trencat el pacte amb els ciutadans i, a sobre, ens exigeix submissió. Tenim dret a rebel·lar-nos».

L'inconformisme sobrevola la trobada. També l'exigència i la reivindicació de la veritat. Les preguntes són directes. Les respostes a vegades s'escapen entre els relleus modernistes de l'edifici. L'Enric, el veterà estudiant que als seus 64 anys continua sumant títols universitaris, obsequia Oriol Junqueras amb un exemplar d'Oligarquía y caciquismo, de Joaquín Costa. Tota una declaració de principis. Sense escuts.