Anar al contingut

FINALISTES DEL CATALÀ DE L'ANY (2)

Mireia Belmonte: el primer or olímpic per a la natació femenina

Exemple de caràcter i ambició, la badalonina es va coronar campiona en els 200 papallona dels Jocs de Rio

Luis Mendiola

lmendiola38015417 gra531 pontevedra 10 04 2017 la nadadora mireia belmonte170420174458

Salvador Sas

Per als que creuen que el destí està marcat per endavant, el cas de Mireia Belmonte és una excel·lent història on aferrar-se. Els metges van aconsellar als seus pares que l’apuntessin a natació quan tenia quatre anys per corregir-li una petita desviació de la columna. A partir d’aquell gir inesperat, la seva és sobretot una història de caràcter i ambició que la va convertir el 2016 en la primera campiona olímpica de la natació espanyola i la va instal·lar en el panteó dels grans campions on habiten Nadal, Márquez o Gasol.

Serà difícil oblidar un any com el 2016, perquè des de petita ja volia un or olímpic. Les dues plates que vaig aconseguir a Londres ja eren un somni. Així que imagina’t l’or, que va arribar acompanyat d’un bronze que no esperava. Va ser un any molt bo, esplèndid diria, i el recordaré durant tota la meva vida», admet la Mireia, una de les deu finalistes del premi Català de l’Any.

Veient la motivació amb què Belmonte salta cada dia a la piscina del CAR de Sant Cugat, la intensitat amb què treballa al gimnàs, la passió amb què parla dels seus nous reptes, és més fàcil entendre els seus èxits. És la recepta que la va portar a tocar el cel als Jocs de Rio, el millor moment de la seva carrera, on es va penjar l’or en els 200 papallona, la seva prova fetitxe, que va adornar amb un bronze en els 400 estils, i també la que segueix alimentant el seu desig.

NOUS REPTES

Rio és una etapa coberta en una trajectòria que enlluerna (41 medalles, 21 d’or en competicions internacionals) i en què Belmonte ja ha fixat el seu nou full de ruta: el Mundial que es disputa a Hongria a finals de juliol pel que fa a l’objectiu més immediat, per al qual acaba d’aconseguir sis mínimes al Campionat d’Espanya, i a mitjà termini una meta: els Jocs de Tòquio 2020.

"Amb l'or olímpic no s'atura la meva carrera. No he tocat sostre ni em poso límits. Cada any disfruto més"

El que per a molts seria un Everest particular, és una altra etapa més en el camí de la Mireia que, als 26 anys, viu la seva maduresa com a esportista i assegura que manté la mateixa motivació del primer dia. «Amb l’or olímpic no s’atura la meva carrera. Encara tinc reptes. No he tocat sostre ni em poso límits, perquè cada any em trobo millor. En tinc més ganes. Disfruto molt més nedant cada any», explica ara, convertida ja en un referent per a milers de nens i adolescents que se li acosten i li demanen consells a través de les xarxes socials. «És molt bonic i motivador que la gent es fixi en tu per fer esport o per afrontar el dia a dia», admet. 

«T’has de marcar objectius», recepta també Belmonte. «Aquest any hi ha el Mundial i mai he guanyat un or en piscina de 50 metres. Així que aquest és el meu repte. Després d’un any olímpic, és complicat. Però com més díficil, millor. Més gratificant d’aconseguir».

El seu entrenador, Fred Vergnoux, explica que aquest esperit i també la seva voluntat de ferro és el que diferencia Mireia Belmonte dels altres, perquè no entén com un sacrifici matinar, passar-se hores i hores a la piscina i superar-se cada vegada que es llança a l'aigua, sinó que ho disfruta. «Hi ha dies de tot. Però crec que és la clau no només de l’esport, sinó també de la vida. T’ha d’agradar el que fas. Si intentes disfrutar, treus millor rendiment i t’ho passes millor». 

Radiografia

Inicis Mireia Belmonte (Badalona, 1990) es va iniciar als 4 anys en la natació per consell mèdic però ràpidament va destacar i amb 13 va començar a entrenar al CAR de Sant Cugat.

Projecció Els seus títols mundials i europeus júnior el 2006 feien intuir el seu potencial, que va confirmar amb un primer títol important: el 200 estils a l’Europeu d’Eindhoven del 2008, que li va valer anar als Jocs de Pequín.

Explosió El seu treball al costat de Fred Vergnoux l’ha consagrat amb dues plates a Londres 2012 i, per fi, amb un títol olímpic i un bronze als Jocs de Rio 2016.

0 Comentaris