elPeriódico.com

Sóc mare d'una nena d'un any i, per tant, conec la situació d'estar embarassada. He tingut la sort que el meu embaràs va ser molt bo, perquè em va permetre fer una vida normal, a diferència d'altres dones, que s'ho passen malament, sobretot els primers tres mesos; fins i tot necessiten repòs absolut. Coincideixo amb dones embarassades, tant per la meva feina com per amistat, i és una vergonya que, pel simple fet d'estar en una situació que és natural per a una dona, trobant-se bé, fent vida normal i fins i tot fent viatges, estiguin de baixa laboral. Ara tenim la sort que les dones embarassades estem molt protegides per la llei, podem pensar que les nostres futures filles, quan hagin de ser mares podran també disfrutar dels mateixos drets que nosaltres, si així és necessari, no perquè sí. No s'ha d'abusar d'aquests drets, no fem de la llei una trampa per aprofitar-nos de la nostra circumstància, perquè els podem perdre. Converso a vegades amb dones que, en el moment de quedar-se embarassades, es dirigeixen al seu metge de capçalera i els expliquen que no es troben bé (encara que no sigui veritat) i reben la baixa. També és veritat que hi ha treballs i treballs, alguns dels quals no aconsellen que els facin senyores en aquesta situació. Però m'oposo que certes dones agafin la baixa des que saben que al cap de nou mesos donaran a llum. Encara que algunes siguin amigues meves, no estic d'acord amb el que fan. Sóc conscient del que ha costat arribar a aquests drets i quantes persones han sacrificat la seva vida per poder aconseguir-los, però fer de l'embaràs una malaltia no està bé. Cadascú ha d'apel·lar a la seva consciència per adonar-se del que està malament i de les conseqüències que pot portar per a totes.