Dijous, 24 d'abril del 2014 Mònica Rubiella (Barcelona)

Es parla molt de la sortida de la UE d’una possible Catalunya independent. Entre les moltes amenaces abocades sobre les negatives conseqüències de la seva secessió d’Espanya, com vagar per l’espai pels segles dels segles o convertir-se en l’illa de Robinson Crusoe, la que plana permanentment com una espasa de Dàmocles des de l’inici del procés independentista és la no cabuda a Europa. Després de les quatre opcions plantejades pel Consell Assessor per a la Transició Nacional, sembla que aquest sigui l’únic tema a tenir en compte i de màxima prioritat, i crec que es corre el risc que els arbres impedeixin veure el bosc. Una Catalunya independent ben estructurada i organitzada sembla que no hauria de tenir cap problema per complir els requisits de la seva incorporació a la UE; òbviament, Espanya té dret a veto, però si les coses es fan bé, potser es veurà forçada per les circumstàncies a acceptar la situació. L’independentisme català ha de plantejar un projecte sòlid, i no solament de cara a Europa, sinó, sobretot, davant els ciutadans de Catalunya, la gran majoria dels quals estan més preocupats per com es plantejaran les qüestions de treball, sanitat, educació, justícia, pensions, desocupació, organització política... que per si seran a Europa o no. És bàsica una bona organització interna per plantejar un bon projecte que al seu torn permeti argumentar una petició d’entrada a la UE com a nou Estat; consolidar perfectament la proposta independentista, i exposar-la a la ciutadania amb claredat i objectivitat. Un informe del consell assessor no suposa un tot, esperem a veure el conjunt abans d’acceptar judicis apocalíptics.

Si voleu debatre sobre aquest tema, escriviu-nos aquí

Compartir: