Dilluns, 24 de novembre del 2014 Xavi Colomer (Sant Celoni)

Ja fa uns quants anys que vaig guardant desitjos i esperances al calaix del que no faré o no tindré mai. Ja no es tracta només de tenir una vivenda digna. Ja no parlem de tenir una feina amb sou digne i horaris compatibles amb criar en solitari tres nens petits. La resposta sempre és no. A força de veure per tot arreu publicitat de la fantàstica obra Mar i cel, em resisteixo a pensar que els meus fills no podran viatjar amb la nau pirata. A mi fa anys que no m'importa no anar al teatre, però em resisteixo a acceptar que ells, amb el seu esperit de nens en plena formació, no podran disfrutar plenament del seu moment vital irrepetible. La resposta va ser no. La crida que vaig fer per pidolar unes entrades per als meus fills, explicant la meva situació, era una irònica posada en escena de la crua realitat en què milers de persones ens empassem respostes clares i sense miraments del tipus: "Demaneu als polítics que l'ajudin, nosaltres ja fem funcions per a les escoles que no cobreixen els costos". No hi ha problema, més urgent és menjar. Ja ens anem a casa, al voltant d'una estufa insuficient, un musical primigeni, on la posada en escena serà la realitat, la música seran les veus improvisades dels ignorats i el públic, la mirada pares i mares desesperats.

Si voleu debatre sobre aquest tema, escriviu-nos aquí

Compartir: