Diumenge, 24 de maig del 2015 Patricia Sardà (Sant Boi de Llobregat)

Els temps canvien. Els nens ja no es conformen amb una pilota com a regal de Nadal, una bossa de pipes ja no costa dues pessetes i l’oferta televisiva ja no es limita a dos únics canals. No semblen grans canvis, potser pel progressiu ritme amb què s’han produït. No obstant, penso en política i, tot i que sóc jove, sóc conscient del frenesí amb què l’ideal de governar en pro de la democràcia i l’interès ciutadà ha deixat d’existir.  És l’hora de sopar i sento els meus pares parlar sobre Enrique Tierno Galván, aquell intel·lectual, alcalde de la capital, que va brindar als joves l’oportunitat i el dret d’expressar-se lliurement després de 40 anys de dictadura. Canvien de nom, recorden Iñaki Azkuna Urreta, batlle de Bilbao, i ressalten la solemnitat i l’estima  que va dedicar la ciutat al sepeli del «millor alcalde del món». Homes cultes, moderats i escèptics pel que fa a consignes i disciplines fòbiques.
Repasso els alcaldes, els polítics d’avui i els escàndols que els envolten: corrupció, pactes entre partits aparentment oposats i el poc respecte per aquelles persones que hi dipositen l’esperança i la il·lusió de presenciar el canvi que tots prometen. Em ve a la ment el caloret de l’hivern de Rita Barberá, el «que se jodan» d’Andrea Fabra, i el «si mostres superioritat intel·lectual amb una dona sembla que ets un masclista» de Miguel Arias Cañete, que va marcar el ritme de les passades eleccions europees. Les botifarres, les partides al Candy Crush durant el debat sobre l’estat de la Nació i la lectura de revistes com Interviú al Parlament.
Sento llàstima. Llàstima perquè no experimento l’admiració que algunes persones van dipositar en els polítics d’ahir. Llàstima perquè no em fascino amb la ideologia de ningú, perquè ningú em representa ni ningú em sembla que sigui de confiança.

Si voleu debatre sobre aquest tema, escriviu-nos aquí

Compartir: