Dijous, 25 d'abril del 2013 Marta Vinardell (Barcelona)

Vaig llegir les cartes titulades Viure al món del silenci, de Maika Etxarri (publicada el 12 d'abril), i No existeix el món del silenci, de Fluvià Artells i Marta Capdevila (21 d'abril). Dues visions oposades i des de diferents perspectives. La de Maika és una visió més positiva, encara que ha de saber que les persones sordes també parlen amb diferents nivells de fluïdesa oral, a més de ser usuaris de la llengua de signes (sí, una de les llengües més boniques que hi ha), i amb el suport de les pròtesis auditives, com els audiòfons i/o implants coclears poden arribar a sentir amb una audició tonal òptima. Però no totes les persones sordes poden sentir tan bé com els metges, professionals i pares o fins i tot els mateixos sords voldrien. Els que som membres actius de la comunitat sorda vivim la nostra sordesa amb naturalitat i no és primordial si hi sentim o no; per a nosaltres és molt més important accedir a la comunicació i els aprenentatges amb tots els recursos i totes les mesures inclusives necessàries. En canvi, la visió de Fluvià i Marta denota un cert prejudici cap a la llengua de signes quan afirma: «Tampoc hem après mai, la gran majoria (almenys el 90%), la llengua de signes». Sou dels pocs sords de ment oralista que tenen una visió negativa i discriminatòria cap a la llengua de signes. M'atreveixo a dir que, del 90% que comenteu, un altíssim percentatge acaba passant a ser no oralista, i tenen un contacte social també a través de la llengua de signes, encara que amb una fluïdesa menor... però hi ha contacte i acceptació, com una llengua més. Jo no he après mai el rus ni el mandarí, però sí la llengua de signes com una altra llengua. No s'ha de discriminar cap llengua ni cap modalitat comunicativa. Hem de sumar, no restar. I no tenir manies.

Si voleu debatre sobre aquest tema, escriviu-nos aquí

Compartir: