València, el miracle del tenaç 'hacendado' Roig

El València Basket es va passar els primers 23 anys de la seva existència buscant la fórmula de l’èxit i només la va trobar quan va decidir deixar de perseguir-la. Des d’aleshores ha anat polint un mètode propi, amb el qual divendres va rubricar el seu 30è aniversari amb el primer títol de la Lliga ACB de la seva història. Milers de seguidors van celebrar ahir pels carrers de la ciutat un èxit que suposa el reconeixement definitiu a l’aposta i la tenacitat dels empresaris Juan i Fernando Roig.

Com molts espanyols, els germans Roig es van enamorar del bàsquet amb la plata de la selecció als Jocs Olímpics de Los Angeles el 1984, i dos anys després se’ls va presentar l’oportunitat d’entrar de ple en aquest món. El descens del València CF a Segona Divisió va portar el club de Mestalla a prescindir de totes les seves seccions esportives. Així, l’estiu del 1986, va néixer el València Basket. Un grup d’amics entre els quals hi havia els Roig van posar en marxa el projecte amb el suport de l’Associació de la Premsa i van heretar la plaça del club de futbol.

EL TALONARI

Un altre parell d’anys després, l’ascens a l’ACB va ser l’espurna que va encendre la flama del bàsquet a la ciutat. Per estrenar-se en l’elit, el València va estrenar també el que durant molts anys va ser el seu particular mètode: el talonari. Va fitxar el nord-americà Brad Branson, que feia dos anys que era al Reial Madrid. Aquesta forma de funcionar li va permetre trampejar fins que el 1995 va baixar a la Lliga EBA.

Premonitòriament, aquella caiguda ja va ser el trampolí per arribar al seu primer gran èxit. Va apostar per jugadors de la casa i estrangers seriosos i solvents i, amb l’ACB virtualment 'tancada', va aprofitar els diners dels Roig per comprar la plaça d’un moribund Saragossa. Just al tornar va conquistar la Copa del Rei del 1998, cosa que cap debutant en el torneig havia fet ni ha tornat a fer. Era el Pamesa València dels Nacho Rodilla i Víctor Luengo.

ELS ANYS DE LES PRESSES

Però amb la glòria va tornar la pressa i la drecera dels diners. Només li va sortir bé quan va estripar les cartes l’estiu del 2002 i va formar un equip de somni amb jugadors com Fabricio Oberto i Dejan Tomasevic. Va guanyar la Copa ULEB i va arribar per primera vegada a la final de la Lliga, però el Barça el va escombrar. Malgrat la brillant estrena a l’Eurolliga els resultats aviat es van tornar mediocres. No hi havia una estructura de club que servís de base per al projecte. Juan Roig, al capdavant de l’entitat des del 1999, va intentar una vegada i una altra implantar el mètode de gestió del seu exitós Mercadona, però el bàsquet té les seves pròpies regles. Cada directiu que va traslladar de la seva empresa al club va fracassar. A més, la gent anava al pavelló per rutina.

Així que el 2009 els Roig van dir prou. Sumaven més de 100 milions d’euros i moltes il·lusions dilapidades. Van donar un termini de dos anys al club per trobar un pla de viabilitat, van tancar a la meitat l’aixeta de la seva aportació i van anun­ciar que les seves accions estaven a la venda. I, de sobte, tot va començar a fluir. Nou mesos després, va arribar el títol de l’Eurocup.

L’equip va començar a convertir-se en un habitual de les rondes finals de la segona competició europea, de la Copa del Rei i fins i tot de la Lliga. Però, sobretot, va començar a ser un club de bàsquet. Auster, humil i ambiciós i amb una plantilla reconeixible i una forma de jugar que va començar a enganxar tota una ciutat. I aquell intent de venda va caure en l’oblit.

Notícies relacionades

Viatjar a un lloc obscur

El Mundial de bàsquet: Alemanya s’instal·la al cim del món

Aquesta campanya ha sigut el colofó de tot això. De la mà de Pedro Martínez ha jugat les finals dels tres tornejos que ha disputat. Va disfrutar i va perdre en la de la Copa, va patir una gran patacada en la de l’Eurocopa contra l’Unicaja i divendres va obrir amb un cop sec la porta de l’olimp de l’ACB. Al cap de poc d’acabar la final, Paco Olmos, que va ser el seu tècnic en aquella estrella fugaç que va ser la temporada 2002-03, va escriure un significatiu tuit: «Des de demà s’ha d’ac­tuar sent el campió. No torneu boig Juan Roig, alguna cosa ha de canviar». Només el temps dirà si el València Basket ja no vol dreceres sinó ser fidel a la seva fórmula i disfrutar el camí.

.