¿Què vols ser de gran?

Poques preguntes eren tan inquietants com «¿què vols ser de gran?». Una persona era el seu ofici o la seva feina: s’era metge, torner, fresador, paleta, fotògraf (també en femení, però aquesta va ser una lluita molt llarga). No obstant, ja fa molt temps que una feina no és per a tota la vida i també en aquest sentit resulta que ja no som res. ¿Va existir res més que pogués donar més sentit a una vida que tenir un ofici? Sí, quan tot va esclatar, quan es va evaporar el vell món en aquells anys que aquí anomenem la Transició, milers de treballadors i treballadores van començar a sentir-se més d’una vaga que d’una feina. Ja no s’era d’una vida, s’era d’una ferida. És clar que es tanquen les ferides; però la història està feta de cicatrius.

La setmana passada es van trobar per dinar a l’alberg del barri del Coll, com acostumen a fer un parell de vegades a l’any, els vells lluitadors de la mítica vaga del final de Bruguera. Bé, llavors totes les vagues tenien dimensions mitològiques, perquè els obrers, les obreres, ja eren una espècie en extinció, unicorns rojos de la lluita de classes, i veient que aquella batalla definitiva també la perdrien es van disposar a fer-ho amb les eines posades.

Al barri del Coll (Barcelona ha viscut d’esquena a la seva muntanya igual que d’esquena al mar), l’editorial Bruguera va tenir fins a tres edificis; per exemple, on ara hi ha el centre cívic del Coll-La Bruguera abans hi va haver els tallers de l’editorial. El director del centre cívic és Xavier Franch, i amb una pila d’antics treballadors de Bruguera, i veïns, i associacions del barri que es dediquen a la recuperació de la memòria, organitza aquestes trobades.

Homenatge

Aquesta vegada el dinar era també un homenatge a un company desaparegut: Josep Maria García. El barri li deu la fundació de l’equip de bàsquet i haver aconseguit el poliesportiu, i els companys de Bruguera li deuen el gest que va donar categoria èpica a la seva lluita quan Bruguera va tancar a mitjans dels anys 80. Així ho expliquen aquesta tarda entre les llargues files de taules amb estovalles blanques de paper, on s’asseuen prop de 100 persones.

Ampolles d’aigua i vi. Els abrics al respatller de la cadira. El plat amb el pa tallat, l’amanida verda amb ou dur. «¿Qui vol fideuà?», crida una cambrera vestida de blanc infermera. «Per postres: plàtan, poma o taronja» (la classe obrera pela els plàtans amb la solemnitat amb què obre una caixa d’eines). És un dinar de companys i companyes. Dones amb collarets bonics a sobre del jersei, també bonic, i homes amb bigoti blanc i camisa de franel·la, i els cabells una mica llargs, uns flocs al clatell, i en una taula a part encara segueixen els organitzadors amb l’ordinador engegat i van cobrant als que arriben.

Carme Ferrer, que havia treballat fins al 1975 a producció, i a l’arxiu de la revista Fans amb Armand Matías Guiu, apunta els pagaments amb un boli en un tros de cartró igual que quan es juga al dòmino. Ha portat una fotografia de les nenes de la seva classe al desaparegut col·legi Balmes del Coll. Josep Callejón, que es va criar al barri, i ara és president del grup d’estudis del Coll-Vallcarca per a la recuperació de la memòria històrica, i que a Bruguera va ser cap d’estadística, ha vingut amb la seva dona, que és metge, i el seu fill, i les seves filles, i una cosina que també va treballar a l’editorial.

Explica que quan Josep Maria García es va sumar aquell estiu al tancament de les instal·lacions de Parets del Vallès, la reivindicació va prendre una transcendència determinant, ja que Josep Maria García era un auditor, un directiu i havia sigut cap de la delegació de Bruguera a Madrid. Era un executiu que es tancava a la impremta al costat de la plantilla de treballadors. Un altre amic el recorda com un fan dels Beatles. I un altre, com a afiliat que va deixar la CNT quan es va produir el cas Scala.

Al greix i a les màquines d’aquells tallers de Parets hi ha enganxada la nostra democràcia des del principi, ja que aquí es van imprimir les paperetes electorals de les primeres eleccions generals i també hi ha la llibertat de premsa, ja que d’allà sortia l’acabada de liquidar Interviú, i naturalment, allà naixia la cultura popular: els cromos, els tebeos, les novel·les de quiosc, tot el que som al mateix temps que votem i busquem feina i fem vagues.

Solidaritat

Notícies relacionades

Un regidor del PP a Esplugues va colar com a despeses del partit factures pròpies

La Guàrdia Civil ratifica que les dades de la incineradora del Besòs són "incoherents"

José Antonio Rodríguez era tècnic de buit impressió a la rotativa i també evoca la solidaritat d’aquell tancament, que no era únicament de treballadors, sinó de famílies senceres. Per exemple Josep Beltri, antic impressor, oficial de primera que hi havia entrat als 14 anys d’aprenent, es va tancar amb la seva dona i amb la seva filla de 7 o 8 anys.

Hi havia més nens. «¿Tu què vols fer?», li va preguntar la seva dona. «Quedar-me a dins, o que me’n tregui la Guàrdia Civil, o que em donin el que em correspon», i d’aquesta manera hi va entrar acompanyat de la família. Li salten les llàgrimes quan parla de com es repartien les feines, de com tothom confiaven en tothom.