La bici va com una moto

La bicicleta menja a part en el panorama de la mobilitat diària de Barcelona. Només entre el 2013 i el 2016, el nombre de desplaçaments amb pedals ha augmentat el 30,8%, i ja suposen prop del 2,1% del total. El pla de mobilitat urbana vigent preveu que aquest any el percentatge sigui d’almenys el 2,5%. Serà l’únic registre que es complirà de tots els previstos en aquest document que marca les pautes sobre el repartiment i usos de la via pública.

  

 

Els números de la bici eren impensables a principis de la dècada, quan ni tan sols es mesuraven els ciclistes, sinó que es comptaven amb els vianants. El 2012 és la primera referència. Llavors, la bicicleta suposava l’1,6% del total, amb 124.333 moviments diaris. A finals del 2016 es va arribar als 165.499, un creixement del 33%. Podria ser que la crisi, en un inici, hi tingués una part de culpa. Totes aquelles persones que, per intentar estalviar uns euros, van apostar per pedalejar en lloc d’agafar el bus o el metro. Devien ser molt pocs o cap els que van canviar el cotxe per la bici. En aquest cas, el pas intermedi sol ser el transport públic, per provar després el ciclisme urbà.

AUGMENT EXPONENCIAL

La clau de l’èxit ha sigut sens dubte el creixement de la xarxa ciclista, una de les principals apostes del govern d’Ada Colau, que ha trobat en la mobilitat un bon filó per donar via lliure al seu programa electoral. El novembre del 2015, la tinenta d’alcalde d’Urbanisme, Janet Sanz, avançava la voluntat municipal que Barcelona arribés a la xifra de 308 quilòmetres de vies pedalables. Es partia de 116. Segons xifres del consistori, la ciutat ja disposa de 172 quilòmetres de carril bici (21 més estan en construcció), fet que suposa un increment del 48,3% respecte del 2014 o del 77,3% en relació amb els 97 quilòmetres del 2012.

    

Històricament han existit quatre raons per no apostar per la bici. Primer, la mandra i la negació, i aquí no hi ha res a fer. Segon, els robatoris de bicicletes. Tercer, la falta de connexions mar-muntanya, fet que obligava els més valents a baixar per carrers com Balmes o Muntaner. I quart i més important, la seguretat. Els ciclistes sempre han reclamat carrils bici segregats amb gomes de cautxú. Amplis. I és el que s’està fent. Qüestió d’oferta i demanda: com més corredors ciclistes, més barcelonins s’atreveixen a pedalejar. O a recórrer als vehicles de mobilitat personal (patinets, plataformes elèctriques...), cada vegada més habituals al carril bici.

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

    

Les xifres també demostren un pes cada vegada inferior del Bicing. El 2012 suposava el 39,6%. El 2016 havia descendit fins al 26,5%. La bici pública, amb la qual tot va començar a canviar, també creix, però ho fa molt més la particular.