BARCELONEJANT

L'art de carrer: normes de cortesia

Normes d''etiqueta' no explícites regeixen el món de l'art urbà a Barcelona

4
Es llegeix en minuts
Mauricio Bernal

Cortesia i art urbà. Un vell concepte. ¿Quan es pot pintar sobre l’obra de l’altre? Els carrers de Barcelona bullen d’artistes de carrer –uns més artistes, altres menys– i mai hi haurà prou murs perquè tots pintin sense molestar l’altre. És una dinàmica natural («el carrer està viu», diuen tots), però tot i així hi ha normes tàcites, i factors que entren en joc: el territori. La reputació. El temps. La relació entre artistes. El carrer està viu i ho està en tots els sentits, incloent-hi fílies i fòbies, que a més a més oscil·len. Per internet corren històries de petites vendettes, i és ben sabut que de vegades es pinta a sobre expressament, per fastiguejar. Però no sempre, ni tan sols la majoria de les vegades. L’artista del carrer sap per endavant que la seva obra és perible. Vol que llueixi com més temps millor, però el seu anhel no depèn de si mateix, ni tan sols de la qualitat de la seva obra. Allà fora és la selva.

«És habitual. Algú ve i et posa a sobre un tag o un paste up i és part de la llei del carrer –diu Jorge Rodríguez-Gerada, cubà criat als Estats Units actualment instal·lat a Barcelona; va començar a pintar a Nova York i avui és un referent mundial–. No t’agrada, òbviament, però saps que aquestes coses passen. Hi ha nois d’11 anys amb aerosols potents que van posant tags per tot arreu i s’ha de viure amb això». Quan un no s’ha encarnat en un nen d’11 anys desitjós de marcar territori hi ha regles senzilles de cortesia que es poden seguir, i se segueixen, diu Gerada: «Et convé esbrinar qui hi ha a la zona, qui va pintar tal mur. Llavors el crides i li dius: ‘Escolta, quant temps fa que ets aquí, ¿hi puc pintar a sobre?’ Això hi ha gent que ho fa, tot i que són pocs. I és bo fer-ho, perquè si no, tindràs algú mosquejat».

Persianes de Gràcia

Es veu per tot arreu si es mira amb atenció, ja que sempre queda un rastre del que hi havia sota, però hi ha exemples més expressius que altres. Fa uns anys, més de 70 artistes convocats per la plataforma Enrotlla’t van pintar les persianes del mercat de l’Abaceria, a Gràcia, durant una festiva jornada de diumenge que va acabar amb l’exterior del mercat radicalment transformat. Alguns eren o serien noms reconeguts de l’art urbà barceloní, i van convertir unes persianes anodines que ningú es parava a mirar en superfícies que els turistes usaven de fons per a les seves fotos. Amb els anys es va convertir en paradigma d’una certa forma d’etiqueta: van passar mesos fins que algun grafiter es va atrevir a pintar-hi a sobre i va obrir la veda. A poc a poc, les obres d’aquell 2013 van anar desapareixent sota els grafits. Avui gairebé no en queda res.

Notícies relacionades

El temps és un factor. «Si veig un mural aquí davant, espero una setmana o dues, encara que em sembli lleig, però si al cap de dues setmanes en tinc ganes, doncs hi pinto a sobre», diu l’artista de paste up SM172. «Sobre les normes cadascú et dirà una cosa, cadascú ve d’una època, i la cosa també va per barris, per territoris. Jo acostumo a pintar en portes que ja estan molt taquejades, hi pot haver lletres, adhesius, hi pot haver de tot». La superposició de gèneres és habitual: grafits sobre murals, tags sobre paste ups… «Un cop poses alguna cosa al carrer, deixes de ser-ne el propietari», diu el Peix Polla, responsable dels adhesius del mateix nom, els peixos amb aire de fal·lus nedador que naveguen en nodrits bancs per la ciutat. «Si no vols que et toquin, busca’t un lloc en una galeria, però si entres en el joc, assumeix les seves regles. I no és necessàriament dolent. Hi ha gent que pinta ulls als meus peixos… Una vegada un tipus va escriure dins d’un peix: ‘Cristina, t’estimo’, i a mi em va agradar que utilitzessin un peix meu per deixar un missatge d’amor. De vegades es produeix una interacció i el que pinta a sobre aconsegueix millorar el que hi ha».

Hi havia un nombrós banc de peixos polla a la tanca que envolta les obres del vell Cine Urgell que fa poc va desaparèixer sotaun bolet de Setabcn. Va desaparèixer és un dir: com sempre, en van quedar rastres a sota. La seva política a l’hora de pintar o no pintar sobre l’obra d’altres el conegut dibuixant de bolets antropomorfs la defineix així: «No m’agrada pintar persianes impol·lutes. Acostumo a fer-ho en espais ja amb firmes o tags. Però, de la mateixa manera, mai pinto a sobre d’una obra d’un altre grafiter». El banc feia mesos que hi era, així que el factor temps hi pot haver incidit. «El carrer és una cosa orgànica que canvia contínuament, i així és com ha de ser», diu el comissari d’art urbà Arcadi Poch. «El carrer és de tots, i per tant no és de ningú». És una selva, però una selva amb regles d’etiqueta.