barcelonejant

De joguines i de nens

Una visita al programa de Ràdio Barcelona, Cap Nen Sense Joguina, permet descobrir una ciutat que converteix la solidaritat en tradició

zentauroepp41491447 barcelona 05 01 18 familias hacen cola frente a la r dio bar180106125813

zentauroepp41491447 barcelona 05 01 18 familias hacen cola frente a la r dio bar180106125813

4
Es llegeix en minuts
Javier Pérez Andújar
Javier Pérez Andújar

Escriptor.

ver +

La diferència entre la caritat i la solidaritat ben enteses és que la primera comença per un mateix i l’altra es deu sobretot als altres. La caritat, Ay caridad, és una cançó de Manolo Escobar per a un cine de barri, i la solidaritat són els bigotis del sindicalisme polonès en aquelles drassanes on es faria miques el comunisme que va sorgir del fred. És com en el llibre de Suki Kim, una escriptora que va estar fent classes d’anglès (i de llibertat) sota la dictadura de Corea del Nord:  Sin ti no hay nosotros. El títol sona bé i és cert, però està posat amb ironia perquè procedeix d’uns versos dedicats al Gran General, per tant, generalíssim, Kim Jong-il. Potser és que tenim més idees que paraules i ens hem de conformar a explicar el món mitjançant una pila de lletres. Paraules contades per dir-ho tot, i per això tantes vegades tot vol dir coses diferents. «No fem caritat, creem solidaritat», així s’ho planteja, ho xiuxiueja en veu alta, Marçal Sarrats, el cap de programes de la SER a Catalunya.

Al vestíbul de Ràdio Barcelona, a l’entrada de l’estudi Toreski, que ve a suposar per a l’emissora el mateix que el paranimf per a la universitat (és a dir, el lloc on passen les coses boniques), ja han començat a acumular-se des d’uns dies abans de la nit de Reis les joguines que la gent entrega per a la campanya Cap Nen Sense Joguina. Barcelona és una ciutat capaç de convertir la solidaritat en tradició, i aquí es veu, no que siguem una ciutat tradicionalista, sinó que el món no canvia, i el que va ser necessari abans continua sent necessari ara. ¿Per què no canvia el món? Com diria Aznar: estamos trabajando en ello.

A més del vestíbul del Toreski, també hi ha moltes joguines a mig desembolicar emmagatzemades al quarto de llums de la ràdio, com els pares que guarden en una habitació els regals que els han hagut de deixar els Reis per endavant. Per Cap Nen Sense Joguina se celebra un món al revés on la gent s’ajuda tant com pot, i els regals en lloc d’embolicar-se es desemboliquen per poder donar-se; però només una mica, prou perquè abans d’arribar a la nena, al nen, sigui revisat. Embolicar una joguina és tan bonic com regalar-la. A l’embolicar una joguina, al forrar un llibre, el temps es posa de la nostra part i prenem una consciència profunda del que estem fent. Passa com amb la pell, és el que més estimem perquè sabem que és el primer que ens arrencaran.

La periodista Rosa Badia, això també ho diu Marçal Sarrats, però ho sap tothom que escolta la ràdio, és l’ànima de Cap Nen Sense Joguina. Ella somriu amb escepticisme, potser misteri, i mou el cap i diu que no recorda quin any va començar a participar-hi, però que en fa més de 30, quan el presentava Andrés Caparrós. Llavors encara no se celebrava la subhasta dels objectes que personalitats i famosos donen per recaptar fons i així comprar més joguines. Hi ha gent que això ho troba frívol i especulatiu i no li sembla bé participar-hi. Potser no cal prendre’s a un mateix tan seriosament; potser res del que es faci durant tota una vida és més important que un nen amb una joguina quan és la nit de les joguines i els nens.

L’avi Pere

Notícies relacionades

Aquest divendres el programa va celebrar l’edició 51, i la de l’any passat, la del mig segle, va ser una bomba. Tots els rècords batuts, més de 20 hores seguides d’emissió 44.000 euros recol·lectats per repartir en regals entre els nens pobres i les nenes pobres. Hi ha nens i nenes però no hi ha homes pobres i dones pobres, la pobresa no té gènere. Les joguines reunides arriben a 11.000 nens de tot Barcelona i altres ciutats més o menys pròximes. Rosa Badia explica que això no ha anat a menys, que la seva percepció és que cada vegada hi ha més nens en situació de necessitat. ¿Això significa que el món és cada any més injust? Però preguntar-l’hi es pot deure al fet que cada vegada un està més cec. Ho va posar de títol Sánchez FerlosioVendrán más años malos y nos harán más ciegos. Fins i tot els bons temps generen la seva pròpia forma d’injustícia.

Marçal Sarrats evoca temps durs, que són els del seu avi Pere, un barceloní normal i corrent que ha col·laborat des d’antic amb el programa. Cada vegada que s’acostava Reis, el mateix: agafava el tramvia del Clot i se n’anava a la ràdio a deixar la joguina. Va ser en l’edició de l’any passat quan, als 84 anys, el va veure per primera vegada en directe, com tanta gent fa aquella nit. Tot i que el Toreski és un estudi gran, no hi caben més de 80 persones, perquè el presenciï la quantitat més gran de seguidors durant les moltes hores que dura Cap Nen Sense Joguina, el públic es va rellevant per torns de 20 o 25 minuts. Hi ha una ruta tradicional que les famílies fan la nit de Reis i que consisteix a anar a la cavalcada, després a comprar una joguina a les parades de la Gran Via i portar-la a la ràdio. Llavors es forma al carrer de Casp una llarga cua amb gent que espera per entrar a l’estudi, i que és la gent de Barcelona.