Quina força que té la Maña

La Maña va aparèixer vestida de vermell curt i mitificadora al màxim. Va venir a explicar-nos que es retira del món de l’espectacle i que els seus paral·lels ja s’han trobat en un infinit que s’entreveu en la llunyania. Llavors vam mirar des de la terrassa de l’Antic Cafè Espanyol en direcció a la plaça d’Espanya, i a l’escriure-ho veig que la part espanyola de Barcelona és carn de cancaneo.

La Maña penja els hàbits nocturns als 72 anys i aquests dies ho celebra amb un espectacle a l’Apolo, braç a braç amb Fernando Esteso, el nen amb qui va començar de nena en una Saragossa de capellans grassos i cafès cantants amb olor de Fàries. Enmig de la funció, ho diu Esteso: «¡Quines xorrades que hem de fer per menjar!». També té 72 anys i el seu famós número del conyac La Parra ja ha fet els 50; això també ho explica sobre l’escenari. Esteso és un clàssic i la Maña és una moderna, i tothom sap que la modernitat s’acaba abans, passa ràpid.

La Maña s’ha quedat fins al final, s’ha quedat l’última amb la lleialtat i el romanticisme dels que saben que el més gloriós és anar-se’n sol. Ha esperat que ja no hi hagués ningú per dir adeu amb tot el cor a una de les més grans i proscrites modernitats que hi ha hagut a Barcelona: la revista, la cançó somiadora que canta la innocència de tot condemnat injustament, les exòtiques, descomunals plomes que els surten als àngels caiguts. «¡Quines xorrades que hem de fer per menjar!», ha deixat anar Esteso davant d’un públic còmplice que porta gravat al moll de l’os de segles de teatres, de nits de televisió, de sobredosi de cine, la infinitat de xorrades que ha de fer un per suportar la vida. Amb això que Esteso anomena xorrada hem escrit les nostres biografies. Esteso és aquell home normal que esbufega i s’enfada amb tot el que passa, perquè la realitat és un paisatge submarí, i ell viu tancat en un escafandre protector que el fa semblar pocatraça, i tem, potser ja ho sap, que si se surt fora s’ofega. La Maña encara ho va tenir més malament, dona i més pobre, i així va aprendre a nedar i ara sembla que tot el que l’acarona sigui el seu element, i per això, fins i tot quan l’adversitat l’atrapa, està tan graciosa traient per la boca aquelles bombolles d’auxili.

Més purpurina que pics

Ara la Maña  explica a qui li pregunti per això que és de raça gitana, però això és ara. En l’altra època no es podia ser gitano fora d’un vestit de flamenc. I la Maña anava despullada. O gairebé, filla. Fins i tot la seva mare l’escridassava: «¡Males desgràcies tinguis, que ets una marrana ensenyant les garras [les cames] en lloc de ballar flamenc». L’hi llançava a crits davant de tot el públic quan era una cria a Saragossa i actuava a l’Oasis, al Plata. El pare, rambler, tractant de bestiar, també gitano, havia mort quan era molt petita. ¡Quines xorrades que hem de fer per menjar, Maña!, ha dit Esteso. Ser gitana i ser artista era possible seguint el camí de Lola Flores. La Maña la va estimar molt, i aquest matí, en una vorera del Paral.lel, explica que els seus tres artistes preferits són Elvis Presley, Joan Manuel Serrat i, és clar, Lola Flores, però que les seves cames, les de la Maña, estaven fetes més per a la purpurina que per als pics. «Maña, joía, arregla’t les dents», li repetia Lola Flores sempre que la veia, i la Maña li somreia ensenyant el seu diastema.

La Maña havia vingut a la vida amb fam d’aprendre, però també li agradava molt ensenyar. Al final  va fer cas a aquella faraona que va convertir en or la sorra del desert i es va arreglar la dentadura, i així va tancar com les portes de marfil d’un temple sagrat aquella escletxa, aquell estret misteriós que s’obria entre les seves dues dents. Però avui la Maña, a més de ser Emilia Giménez (Lita Claver sota els focus), és gitana i ho diu amb una naturalitat que li devien. De la seva mare, la Maña va aprendre moltes paraules en caló, i les  va ensenyar a la seva filla quan era petita. Ara la filla ja és gran i és advocada.

Trepitjant fort

Notícies relacionades

La restitució del Tramvia Blau viu l’enèsim retard

El pla municipal destaca acabar la Via Laietana i la Rambla

A Serrat l’imita Esteso en aquest espectacle. Canta Aquelles petites coses. Esteso es va fer famós amb les seves imitacions a televisió durant una època en què la imitació era el més semblant a la dissidència que es tolerava (però també en aquells anys 70 la imitació, la falsificació, s’acabarien convertint en un art per si mateixes; és quan Orson Welles filma Frau, F for Fake, una pel·lícula molt aclaridora).

De la mateixa manera que Esteso porta una època nostra enganxada a la seva pell, i la manera de ser d’unes classes populars condemnades a la xorrada per menjar, per no desesperar-se, la Maña va convertir cada època nostra en biografia seva. El temps se li ficava com un verí sota la pell perquè cada dia, cada petita cosa, formés part de la seva vida. «Quan vaig veure el mar per primera vegada, em vaig posar a plorar com una beneita. Va ser a Barcelona, era el Mediterrani, i era igual que en la cançó de Serrat». La Maña sap que la gent l’ha estimat molt, i diu que per no decebre-la ha sortit sempre a l’escenari a trepitjar amb força.