Anar al contingut

BARCELONEJANT

Els llapis de la rauxa

La galeria Sicoris de Barcelona exposa una mostra de Bon fins a finals de gener

El caricaturista va arribar al cim del seu prestigi a la Nova York dels bojos anys 20

Olga Merino

cmontanyes41427030 bon171229175437

RICARD CUGAT

El cavall ossut de la fotografia és en realitat una euga que atén per Pepa. Des de l’Exposició Universal de 1929 i durant algun temps, el rossí de fusta va estar plantat davant les portes del Poble Espanyol com a reclam publicitari d’un pintor que dibuixava caricatures a l’interior d’un carromato ajustant el preu a la butxaca de cada client. Es tractava d’un artista irrepetible, Romà Bonet Sintes (Barcelona, 1886-1967), de la mort del qual s’acaba de complir el cinquantenari i, per aquest motiu, la galeria Sicoris manté una exposició sobre la seva obra fins a finals de gener.

També és allà, a Sicoris (París, 160), l’euga Pepa. A les seves anques va pujar la mítica ballarina Joséphine Baker, la perla negra del Folies Bergère. Diuen que Bon, que així firmava l’artista, va dibuixar més de 8.000 retrats dins de la seva caravana en l’època bona de l’Exposició Universal. A simple vista, podria semblar un pelacanyes que se les enginyava per prendre els quartos als turistes, però era un artista de trajectòria que acabava de tornar de Nova York, on havia aconseguit cotes altíssimes de prestigi. El galerista Miquel Sauret explica que Bon podia cobrar uns 3.000 dòlars de llavors per una portada de les revistes Cosmopolitan Vanity Fair, amb el seu peculiar estil tirant a art decó, caracteritzat per una brutal capacitat per a la síntesi que ja havia afilat amb la caricatura política. Es portava molt en la premsa de l’època. 

No es va adaptar a la ciutat dels gratacels; tampoc Lorca. «Nova York és una ciutat trista, la més trista del món», deia Bon, que intentava contrarestar la pena amb una mica de rauxa catalana, vestint-se amb una capa llarga fins als peus cosida de cascavells. Així que va tornar a rebuf de l’Exposició i, amb el temps, li va col·locar un motor Ford a la rulot de fusta per recórrer les Espanyes amb els seus llapis de colors, els seus espectacles i les seves genialitats. Quan van tocar a sometent, Bon va posar el seu talent al servei del comissariat de Propaganda de la Generalitat.

Després va arribar la derrota de 1939, i és aquí on la crònica hauria d’adquirir un to lúgubre, com de fulles arrossegades pel vent, de cascavells trencats. L’esclat de la guerra l’havia enxampat quan ja rondava la cinquantena, i no va voler o no va poder travessar la frontera: es va quedar a la Barcelona de l’exili interior sense ajupir el cap ni perdre la dignitat, encara que el vent negre del franquisme havia arrasat amb els canals d’expressió per als dibuixants, amb tota aquella riquesa de revistes satíriques en català, com L’Esquella de la Torratxa.

El nostre home no va tirar la tovallola perquè tenia una família per mantenir. Quan el 1940 es van inaugurar les galeries subterrànies de l’avinguda de la Llum, Bon va obrir allà el seu estudi, on va voler recrear l’estètica de la seva caravana de fusta, destrossada durant la guerra. Molt simbòlic: un artista d’alta volada submergit a l’avinguda de la Llum, aquell passadís excavat entre Pelai i Balmes que va voler ser Chicago i es va quedar, a finals dels 80, en un inframon de xaperos i apostadors al millor cavall. Allà sota, entre la pàtina irreal dels fluorescents, un aragonès de cartró pedra abocava fins a l’infinit un bot de vi en una gerra.

‘Atelier’ subterrani

Per sort, Bon no va arribar a viure la decadència de l’avinguda de la Llum, on va mantenir obert el seu atelier fins a 1961, quan va començar a sentir-se malalt. Allà, al subsol, va sobreviure com va poder fent caricatures, un petit encàrrec comercial, algun ex libris… D’aquella època data una sèrie de gravats titulada El pare pedaç (el paràs) i que s’exhibeix a la galeria Sicoris, on l’artista reflecteix amb tendresa la dificultat de viure del pinzell en la grisor de la postguerra: els nens als peus de la taula de treball, el tinter bolcat, el cap que treia fum, la roba estesa en un cordill dins del menjador… L’artista es va pintar estirant el carro en la pujada de gener amb l’esforç famèlic de l’euga Lola. Ves a saber on haurien arribat Bon i el país sencer si la guerra no els hagués arrencat les ales. 

0 Comentaris
cargando