Memòria del Tibidabo

El parc projecta un curt documental elaborat amb fotografies i alguns vídeos aportats per usuaris

La família Vallejo Matilla assisteix a la presentació 53 anys després de posar per a la imatge que han entregat

Extracte del documental ’Tibidabo som tots’, que reuneix fotografies del parc aportades pels seus usuaris. / periodico

4
Es llegeix en minuts
Toni Sust / Barcelona

La família no recorda quin va ser exactament aquell diumenge d’hivern de 1964 en què va pujar, com tantes vegades, al parc d’atraccions del Tibidabo. Feia fred i la vestimenta ho delata. Un fotògraf del parc els va fer la foto i allà mateix la van comprar i se la van endur. L’ocasió ho requeria: com a novetat, aquella vegada els Vallejo Matilla no havien pujat sols a la muntanya. Solien anar-hi cada setmana. Aquell dia hi van anar amb la germana de la mare i el seu marit, acabats de casar, que havien vingut d’Almeria a Barcelona de viatge de nuvis. Volien ensenyar-los el més bonic de la ciutat i el Tibidabo era parada obligatòria. A la foto hi surten cinc persones: totes són vives. De dreta a esquerra, el pare, Antonio Vallejo; la filla primogènita; Mari Carmen Vallejo; la mare, Carmen Matilla, i els seus cunyats. La parella té una altra filla que aleshores encara no havia nascut.

La foto és una de les 260 que s’han fet servir per confeccionar el documental Tibidabo som tots, elaborat gràcies a les imatges aportades per usuaris de la instal·lació. Per fer-ho es va fer una crida als mitjans de comunicació i la resposta va ser considerable. El responsable del curt documental de vuit minuts de durada, David Fernández de Castro, explica que es van rebre 800 fotos: «Pocs vídeos, és una llàstima». Hi va haver un procés de selecció i es van utilitzar 260 de les imatges.

El resultat és emotiu i més ho va ser ahir, perquè a les primeres projeccions de la pel·lícula hi van assistir els seus protagonistes, els ciutadans que van aportar les fotos. Algunes no impacten, però sí les més antigues, incloses les dels anys 80/70, en què abunden homes amb cabells a l’estil selecció holandesa de Cruyff jugador, o les de dècades anteriors. El documental, obra de Bausan Films, es projectarà de forma permanent a l’edifici Cel del parc.

L’EFECTE CIUTADÀ/ És fàcil trobar barcelonins que no han pujat mai a la Sagrada Família, com hi deu haver parisencs que mai han posat un peu a la Torre Eiffel. Però és més complicat trobar gent que vivint a la capital catalana no hagi visitat el parc d’atraccions del Tibidabo en la seva infància, o de gran amb els seus fills. No és un parc punter al planeta, no dona grans beneficis, però per als seus usuaris té un aire màgic. Un dia, fa més de 10 anys, un responsable municipal va anunciar en roda de premsa que el consistori tenia intenció de retirar el funicular que puja a la muntanya i als periodistes presents gairebé els cau una llàgrima.

El funicular segueix allà. Va començar a circular el 29 d’octubre de 1901 (com el Tramvia Blau), i va ser el primer del seu gènere a Espanya. Les atraccions, unes quantes, van començar a funcionar el 1905. Tot va aparèixer en el context de la urbanització del Tibidabo, capitanejada pel farmacèutic Salvador Andreu, acompanyat en aquella empresa per diversos dels membres de la llavors classe econòmica dominant. És el parc d’atraccions més antic d’Espanya i el tercer d’Europa. I ha conegut etapes de decadència: el polèmic empresari, condemnat en diverses causes, Javier de la Rosa el va comprar i gairebé acaba desapareixent. L’ajuntament va recuperar-ne la titularitat i va emprendre un laboriós camí de rescat.

Notícies relacionades

QUATRE EN VESPA AMB SIDECAR/Antonio Vallejo, Carmen Matilla i Mari Carmen Vallejo, la filla de tots dos, van assistir emocionats a la projecció. Petit salt quan van veure la seva foto. El pare té ara 88 anys. Aquell dia en tenia 35. La família vivia a la Vall d’Hebron i cada diumenge pujava al parc. Eren quatre i pujaven a la Vespa amb sidecar d’Antonio: una nena al sidecar i una altra a la moto, entre el pare i la mare. S’emportaven entrepans i dinaven allà: «Llavors no es podia gastar i només el meu marit tenia un salari», va apuntar la dona, que va dir que encara que Antonio no hi sent gaire està fantàstic: «¡Llegeix sense ulleres!». A la foto, Carmen, la mare, tenia 30 anys. Havia arribat a Barcelona als 24 des de la localitat de Fiñana, a Almeria, la mateixa des d’on la seva germana i el seu cunyat se’n van anar de viatge de nuvis a Barcelona. Ella va servir com a interna amb famílies fins que va tenir la seva primera filla. Tant de temps treballat i no té cap paga de jubilació, va lamentar.

Antonio, també de Fiñana, ja feia cinc anys que vivia a la capital catalana. «He treballat 38 anys», va recordar. I va tenir una feina peculiar, potser somiada per molts nens: s’encarregava de fer la mescla correcta del Cola Cao. Va ser un dels primers treballadors de l’empresa i va arribar a encarregat de la plantilla. No li menteixen marques de la competència: «No els arribaven ni a la sola de la sabata». Carmen, la filla, tenia 3 anys quan va ser retratada. Ella és química. Als 16 va entrar a la mateixa empresa que el seu pare: va estudiar mentre treballava. I ja el supera: ha cotitzat 40 anys. La parella té un net, fill de la germana petita. Té 7 anys i la seva tia va confirmar que des de petit el porten al Tibidabo. Ara cada vegada que hi vagi podrà veure els seus avis i la seva tia, un diumenge fred de 1964. Ja formen part de la història del popular parc d’atraccions.