Anar al contingut

BARCELONEJANT

"L'amic Raymundo Noguera"

El notari va ser una figura essencial de la cultura catalana del segle XX, tant va mediar entre l'abat Escarré i el bisbe Modrego com va ajudar a crear el Museu Picasso i la Fundació Miró

Natàlia Farré

zentauroepp41369277 barcelona 19 12 2017 barceloneando placa dedicada a ramon no171226191434

ALBERT BERTRAN

«Ha fet més aquest home pel país mantenint-se constantment fora de la política i de les seves desgràcies que tots els polítics del país junts». L’autor de la frase va ser Josep Pla i el glossat no era cap altre que Raimon Noguera. Notari. Però no dels típics i tòpics. Vaja, que allò de tancar-se al despatx no anava amb ell. Discret, sí. Però també omnipresent en tot allò que està relacionat amb la cultura catalana de la segona meitat del segle XX. Amic de Josep Maria de Sagarra i del mateix Pla, i amb els anys i el treball de Pablo Picasso, Joan Miró i Pau Casals; i membre de la Penya Gran de l’Ateneu. La històrica. El seu fort van ser tant les lleis com l’humanisme. I es va dedicar a resoldre conflictes de calat. Primer conciliava i després buscava la resolució jurídica. Així va resoldre molts problemes. Entre ells, el litigi que va enfrontar Montserrat i la mitra de Barcelona. Déu-n’hi-do. 

«Senyor bisbe, tinc entès que a l’edat mitjana alguns prelats tenien el privilegi de perdonar els pecats abans que fossin comesos. No sé si és el seu cas. Però si realment té aquest privilegi, li agrairé que l’utilitzi, ja que, si no canvia de consellers, jo blasfemaré». El bisbe en qüestió era Gregorio Modrego, i qui així es va expressar, el mateix Noguera, segons va escriure en la seva necrològica el també notari Josep M. Puig Salellas. Corria el maig de 1952 i feia uns mesos que Aureli Escarré, abat de Montserrat, havia presentat al jutjat de Manresa una demanda contra el bisbat de Barcelona pels drets de la muntanya on hi ha el monestir. 

El litigi tenia el seu origen en els llimbs jurídics en què es trobava el cenobi després de la desamortització de Mendizábal i l’esdevenir del segle XIX. Abat i bisbe volien el control de la muntanya. I tots dos eren dues personalitats fortes i antagòniques. Aragonès i provicari general castrense durant la guerra civil, el primer; català i opositor al règim franquista, el segon. Modrego va dilatar l’acord tant com va poder. D’aquí les paraules de Noguera que, a petició d’Escarré, va mediar en el conflicte. El va resoldre, encara que va trigar cinc anys. Va ser un dels episodis en què va treballar que, deia, més satisfacció li van produir. I alhora un dels més desconeguts. 

Imprescindible va ser, també, la seva contribució per situar l’arxiu del Col·legi de Notaris de Catalunya en un dels més rellevants d’Europa. De fet, va evitar que fos cremat. El juliol de 1936, quan ostentava el càrrec de secretari de l’entitat, va fer front a un grup armat d’anarquistes disposats a convertir en cendres els títols de propietat dels burgesos. Els va arengar en mànigues de camisa. Els va venir a dir que sense documents no hi hauria demostració possible de l’opressió i les injustícies sofertes per la classe treballadora. Va funcionar. I va salvar els lligalls. Després va convèncer historiadors com Jaume Vicens Vives i Pierre Vilar de les possibilitats que oferien els protocols notarials com a fonts d’informació. 

També Miró i Casals

I vital va ser la seva figura per a la creació del Museu Picasso, la Fundació Miró i la Fundació Pau Casals. Va conèixer els tres artistes però el malagueny va ser el que més el va fascinar. «No hi ha hagut ningú com ell en aquest segle, ni potser en tota la història de la humanitat», va afirmar en una ocasió. El va ajudar a fundar el seu museu a Barcelona i va posar ordre al seu llegat. Una cosa prou difícil tenint en compte el nombre de dones i fills legítims i il·legítims que va tenir el geni. 

Picasso el va correspondre amb qualificatius com «maître Noguera» i «l’amic Raymundo Noguera», i amb unes quantes obres que el notari va acabar donant al museu que ell va ajudar a construir. Ara, el centre li torna les seves gestions amb una placa homenatge. Llueix, des de la setmana passada, a l’espai que hi ha entre l’edifici històric i el Centre de Coneixement i Recerca. La plaça de Raimon Noguera, segons el nomenclàtor de la ciutat. Pati Noguera, en l’argot del museu. 

0 Comentaris
cargando