LA IMMIGRACIÓ MÉS VULNERABLE

La infantesa a la bona de Déu de l'Oualid, l'Ilyas i el Mbark

Tres joves marroquins relaten la seva vida a Barcelona, on van arribar sols sent uns nens i on Europa els mostra la pitjor cara

zentauroepp41367855 barcelona   barcelones    18 12 2017     barcelona    report171219142329

zentauroepp41367855 barcelona barcelones 18 12 2017 barcelona report171219142329 / JOAN PUIG

7
Es llegeix en minuts
Helena López
Helena López

Redactora

Especialista en Educació

Ubicada/t a Barcelona

ver +

El petit Oualid arriba gairebé una hora abans a la cita. El temps passa a un altre ritme quan estàs al carrer. L’alberg on ha aconseguit llit, a prop de l’Hospital de Sant Pau, li ofereix això, un llit. És un centre d’acollida d’emergències nocturnes obert en el marc de l’operació fred; però de vuit del matí a vuit del vespre s’ha de buscar la vida. Té, a més, un altre motiu. No es vol perdre la classe de boxa. Puja del vestidor canviat, amb la seva cara de nen, el que és, i la samarreta vermella amb l’escut del Melilla, lloc on va viure des dels 15 fins fa menys d’un any, quan, al fer els 18, se li van tancar les portes del centre de menors. Llavors va viatjar a Màlaga i d’allà, a Barcelona, on va arribar fa quatre mesos.

«Hi ha nois que no suporten l’alberg. Allà tot són persones grans, i algunes van brutes... Quan em desanimo, al carrer tens molt temps per pensar, em repeteixo que això és temporal. Fins que trobi una feina i pugui tenir un pis i portar-me la família», se sincera amb una sorprenent maduresa i un somriure que esquinça. El somni de l’Oualid és, continua sent, ser pilot. «D’avió». De moment ha entregat el currículum al cuiner del menjador social del Paral·lel on dina sol cada dia. A Melilla va fer un curs de cuina.

Un lloc que es diu Vic

Quan el seu autocar va arribar a punta de dia a l’Estació del Nord, després del seu breu pas per Màlaga, un company (als voltants de la terminal és habitual la presència de nens en la seva mateixa situació) li va aconsellar que anés a un lloc que es diu Vic. Que allà hi havia «una fundació» que el podia ajudar. Sense més dades, se’n va anar cap a allà. No tenia res a perdre. Allà va dormir dos dies al carrer, fins que el tercer un home del seu país li va donar menjar i el va deixar dormir en el seu cotxe.

Un altre conegut li va parlar llavors, a través del Facebook, d’una fundació a Barcelona i va anar cap a allà. «Vaig anar a la Fundació Adsis, i des d’aleshores estic amb ells. No tenien pisos, però em van gestionar l’alberg. La setmana que ve tinc cita per veure què podem fer», s’obre quan, ara sí, queden pocs minuts per començar la classe al Gimnàs Social Sant Pau. «Un noi em va dir que vingués aquí, que feien boxa gratis per a nois com nosaltres», afegeix amb una barreja de dolçor i timidesa. Tot i  la duresa del que explica, el somriure no se li esborra.

El boca a orella entre coneguts i compatriotes és la base de la supervivència dels molts Oualids que deambulen per la capital catalana a la recerca d’una oportunitat. Se’ls coneix administrativament com a mena (menors estrangers no acompanyats) i són 1.334 a Catalunya, principalment a Barcelona, segons xifres oficials.

Ilyas Karimi, fa uns dies a l'Espai Mescladís, on treballa / ALBERT BERTRAN

Mateix origen i destinació

L’Ilyas i l’Oualid no es coneixen, però són del mateix lloc, Nador; i les seves històries de vida també tenen molt en comú. L’Ilyas també va posar el primer peu a Barcelona a l’Estació del Nord un matí quan el sol encara no havia acabat de sortir. El seu autocar venia de Múrcia i viatjava amb el seu germà petit i un altre dels nois amb qui va escapar del centre de menors. El quart no va arribar a sortir de la ciutat. El van interceptar a l’estació i el van fer tornar. Era l’any 2015 i a l’Ilyas li quedaven nou mesos per a  la majoria d’edat.

El primer que van fer a Barcelona va ser buscar un policia per dir-li que no tenien ni mare ni pare, però els van fer fora de l’estació. Un home marroquí se’ls va acostar i els va donar un consell: si voleu que us agafi la policia heu de robar alguna cosa.

Van anar a una botiga, van robar, va venir la policia i els van demanar que s’identifiquessin. No tenien res per identificar-se. Els van demanar el nom i els van deixar marxar. «Volíem que ens agafessin i no ens agafaven. Ens vam quedar a l’Arc del Triomf amb uns nois que ens van donar de fumar. Menjar, no vam menjar. Ens van dir que anéssim a la plaça de Catalunya i comencéssim a barallar-nos i així ho vam fer», recorda.

Va funcionar. Els van portar a la Fiscalia, i d’allà a l’aïllat centre de menors Mas Pins. «A l’arribar el director ens va dir qui hi havia allà: nois dolents, que roben, venen droga i fumen; que no ens barregéssim amb ells. La primera nit ens vam adonar que era veritat», diu.

«¿On em porten? ¿Em mataran?»

Quan els pujaven al cotxe de policia cap al centre, va tenir por. Tot eren arbres i muntanyes. «Pensava: ¿on em porten?, ¿em mataran?». «En gairebé tots els centres que conec, i he estat en uns quants, es pot aconseguir droga, tots els nois ho saben. Fins i tot cola», continua. A Mas Pins va viure fins als 18, i en aquests mesos va fer un curs de català a Ciutat Vella. «Si a les nou no eres al lloc on ens recollia la furgoneta et quedaves al carrer. Dormies al carrer. Però, tot i això, fins als 18 anys vaig estar bé. Tenia on dormir, on menjar i una paga. 10 euros a la setmana, però era alguna cosa. És als 18 quan comences a adonar-te de com és Europa».

Als 18, gràcies al seu bon comportament, al Servei d’Atenció Especialitzada a Joves Tutelats i Extutelats (SAEJ), a la Via Laietana, li van facilitar un llit en una pensió a la plaça de Catalunya durant sis mesos, i una paga de 30 euros setmanals. Passat aquest temps li van donar el permís de residència, que no de treball, i es va quedar literalment al carrer. «Això sí que va ser dur. Vaig dormir al parc, a la platja... vaig trobar recer a Can Peixauet, en un jardinet entre arbustos, on no et veu la gent».

«Vaig arribar a Mescladís per demanar una mica de menjar. Em van oferir un curs de cuina i un altre de cambrer, i ara treballo aquí», explica. Viu a Badalona. en una habitació d’un pis de puntada de peu d’una entitat bancària pel qual ha pagat 500 euros. «Em pregunto com volen que els nanos no robin –diu–. Et fan fora del centre amb un paper que no et permet treballar. Si demanes pel carrer, ningú et dona res perquè es pensen que ho vols per fumar. Si no surts a robar, ¿què fas?».

 

Mbarak, aquesta setmana al Casals dels Infants del Raval / JOAN PUIG

Notícies relacionades

El Mbarak tampoc coneix l’Oualid ni l’Ilyas, encara que ha passat pel mateix. Ell, també berber, però d’un poblet del Sàhara, va arribar en els baixos d’un camió el 2009 amb 15 anys. Després del conegut pelegrinatge judicial el van enviar al centre de menors El Bosc, que van tancar per l’alta conflictivitat. Hi va estar 10 dies i, pel seu bon comportament, el van enviar a Mas Pins, on amb el temps acabaria l’Ilyas, i a El Castell, també lluny de tot. El primer dissabte de permís va voler anar a Barcelona, a conèixer el famós carrer de l’Hospital. El Marroc a la capital catalana. De tornada al centre, de nit, es va equivocar de tren, es va perdre i va passar por.

Quan va arribar a la majoria d’edat, com l’Ilyas, va recórrer al SAEJ, on, per un temps, li van pagar una habitació a Sant Adrià: «En aquest temps he fet pràctiques de  gairebé tot. Cada vegada que acabes, et desmoralitzes. Poses totes les ganes a agradar als caps, ja que és l’única manera d’aconseguir els papers, i veure com tant d’esforç no serveix per res és dur». Un cop complerts els 25 i gràcies al suport del Casal dels Infants i a la seva perseverança, ha aconseguit un contracte en l’últim bar on ha fet les pràctiques. Ha costat molt, però si no es torça res, d’aquí a pocs mesos podrà ser independent.