Anar al contingut

BARCELONEJANT

Barroc andalús i minimalisme català

Tres figures tan dispars com Francesc Pujols, Ocaña i Lluís Llach han ocupat, en diferents moments, el mateix pis de la plaça Reial

Natàlia Farré

zentauroepp41278607 barceloneando al n mero 10 de la pla a reial ara hi ha la171215220955

periodico

Francesc Pujols, José Pérez Ocaña i Lluís Llach. El primer, un pensador críptic de primer ordre però a la vegada capaç d'encunyar la frase "arribarà un dia que els catalans, pel sol fet de ser-ho, quan vagin pel món ho tindran tot pagat". Sí, tot i la tendència popular a atribuir-la a Salvador Dalí, el geni empordanès només la va popularitzar. ¿Què podem dir de Llach? Cantautor reconvertit en diputat i compositor de L’Estaca, la cançó protesta d'abans i de l'any. I Ocaña. L'irreverent artista, antecessor de la performanceIcona de la Barcelona més canalla que en la dècada dels 70 es passejava vestit de dona per la Rambla i el Cafè de l'Òpera mentre cantava les coplas de Juanita Reina i s'aixecava les faldilles. Tres personatges dispars en el temps i en les formes, però amb una cosa en comú: el número 10 de la plaça Reial. Van compartir pis. O millor, van ocupar el mateix pis però en diferents èpoques.

L'irreverent artista el va omplir a vessar de verges i altars, el cantautor va anar a la contra i el va buidar 

Un primer que és un tercer. Coses d'abans, de quan hi havia entresol i principal. Allà on s'acaben les escales de marbre i comencen les rústiques van viure ells. Pujols va néixer a la casa, però poc més. El que era "terrorista de l'esperit i de l'enginy", segons Josep Pla, va acabar instal·lant-se a Martorell i dedicant-se a perfeccionar el seu pensament filosòfic: hiparxiologia i pantologia. Déu n'hi do. Però va deixar empremta. Popular. Tanta com per ser protagonista d'una cançó de Quimi Portet i una altra de Roger Mas. Curiós. Un relleu de Josep Subirachs -tots dos compartien fascinació pel símbol de l'escala- recorda el seu pas per El 10 de la ReialEn cursiva, perquè així es diu l'exposició que recorre la història del pis que ara és seu de la Fundació Setba, galeria d'art i molt més. El nom, Setba, té una raó de ser: els set balcons que omplen de sol i de plaça Reial la residència.

300 metres i 12.000 pessetes

Són 300 metres quadrats pels quals Ocaña va pagar 12.000 pessetes. Eren altres temps. I el mercat porticat no era un espai dels més recomanats. Ocaña, com a bon andalús i intens artista, els va omplir a vessar d'altars, verges beates i sants. Un barroc que incloïa pintar de rosa els marcs de les portes i finestres. Llach va anar a la contra. Va preferir el minimalisme. El va buidar. Encara que també es va obcecar amb els colors. Va fer una simfonia. El caldera per a la part de davant; darrere el blau, i a totes les habitacions ocre i verd. Seguint una pauta. Res d'improvisació. Setba manté la paleta que va deixar el cantautor. Però d'Ocaña només queden uns àngels pintats a la part superior d'una paret. Hi va haver sort: Llach va saber valorar-los i els va conservar. L'únic que van compartir els tres inquilins són els fantàstics terres hidràulics que ho cobreixen tot.  

Els dibuixos d'uns angelets i la simfonia de colors de les parets, únics rastres del pas dels creadors 

Tot això explica l'exposició. La sisena que recupera la memòria d'aquesta plaça que va néixer amb la desaparició del convent dels Caputxins per obra i gràcia de la desamortització de Mendizábal, i que compta amb el primer encarrèc de joventut d'Antoni Gaudí: els fanals. És fàcil saber on anar. Uns mantons de Manila penjats als balcons guien el visitant. Els posava Ocaña i els posa Setba per homenatjar-lo. Feia això i més. Com col·locar les seves figures de paper maixé de verges i santes a l'exterior. Perquè per a l'irreverent i iconoclasta artista no hi havia solució de continuïtat entre casa seva i el carrer. I de paper maixé és, també, el sol que dona la benvinguda a la mostra i que va acomiadar Ocaña. L'agost del 1983, a les festes del seu poble, Cantillana (Sevilla), la figura de l'astre rei plena de bengales coronava la seva disfressa. Una espurna va provocar un incendi i les cremades van ser mortals per a la seva debilitada salut. Hi va haver elegia, de la mà i la veu de Carlos Cano: '¡Ay!, se fue, se fue vestida de día / ¡Ay!, se fue, se fue vestida de Sol / ¡Ay!, se fue, las malas lenguas decían / que el fuego la prendería, / el fuego del corazón'. I hi ha nostàlgia. A Setba, la curen.

0 Comentaris
cargando