Les tres vides del billar

Tres boles, tres bandes, tres partides, tres jugadors amb una relació especial amb el número 13. «Tres és el número màgic», cantaven De La Soul. També ho és en aquesta tercera crònica sobre el món (i submon) del billar a la ciutat.

El Club Billar Barcelona, aquell submarí de les caramboles, no només puja les escales del soterrani del Cine Coliseum, la seva seu des de fa 90 anys, sinó també la muntanya per celebrar al Museu Olímpic de Montjuïc, davant les càmeres de TV-3 i amb les parets ornamentades amb les faldilles d’aigua de la inauguració de Barcelona-92, la final de la 19a edició del trofeu internacional que organitza. Tres bandes, tres partides, tres boles, tres jugadors. Tan bons que només esbossen un gest quan fallen.

Un. Als sis anys Mozart toca el clavecí a la cort imperial de Josep II de Habsburg a Viena. Als onze, Rimbaud compon poemes en llatí fluid. Als vuit, Dani Sánchez s’enfila a una caixa de coca-cola i connecta la seva primera carambola al billar d’un bar de Santa Coloma. Perquè aquesta història sigui creïble, perquè no semblin inversemblants les seves gestes precoces, ens va d’allò més bé saber el nom de l’establiment, que el seu pare havia obert un any abans: Bar El Billar. Ben aviat va començar a guanyar tots els feligresos que hi entraven i als nou anys, el 1985, el van portar al Club Billar Sant Adrià. Els responsables van dir que era massa petit, mostrant una capacitat visionària semblant a l’exhibida pels responsables artístics de la dicogràfica Decca quan van rebutjar els Beatles.

Sánchez, quatre vegades campió del món, diu: «Al principi no era la meva obsessió. M’agradava molt el futbol. Però anava amb el meu pare al club La Colmena, a prop de casa, i cada vegada li costava més emportar-se’m a casa». I als avis del club, guanyar-lo. Va tornar novament al Sant Adrià amb 13 anys, li van obrir les portes i d’allà al món. Va guanyar amb 15 el Trofeu Internacional Ciutat de Barcelona, que avui torna a disputar, on els jugadors tenien una mitjana d’edat de 40. «Vaig tenir sort, suposo. O que els posava una mica nerviosos jugar contra un nen», somriu Sánchez, que parla amb pocs decibels, potser acostumat al volum que imposa aquest joc a les sales de tot el món. Fins i tot en una quadra plena d’animals: «Allò va ser a Mèxic, a prop de Tijuana, en una partida d’exhibició. Arribo al club amb la meva armilla i el meu corbatí i descobreixo que és dins d’una quadra: jugo envoltat de vaques i gallines».

A Corea, per exemple, apareix cada dia a la tele i l’aturen com a un ju-

gador del Barça. Té la seva pròpia marca de billars (avui disputa la final en una que porta la seva firma). Però és impossible sospitar d’una modèstia de la qual abans ja m’ha informat tothom a qui he preguntat: «De debò, m’agrada guanyar, però només vull disfrutar. L’únic que vull és entendre aquest joc», explica. «¿Oi, Lucía?», li diu a la seva filla petita, patinadora d’afició, que li respon: «Bé, però si guanyes, millor».

De la raqueta al tac

Dos. El segon finalista és l’equatorià Javier Terán. Tota la infància jugant a tennis fins que (novament) als 13 anys un problema de salut i una cirurgia complicada l’aparten de la raqueta. «Quan vaig tornar-hi al cap de dos anys, tots jugaven millor que jo, i això no ho suportava», explica. Va ser la seva nòvia, Merci, la que el va portar a un club a Quito. «Pensa que allà el billar s’associa al licor, al vici, però a mi em va enganxar el joc». Ja no el va abandonar, va fitxar per un altre de millor, el club Fantasia, i als 21 ja guanyava els millors jugadors del continent. Va estudiar Dret i fins i tot va comprar el club Fantasia, i viatja amb el seu tac per tot el planeta.

Notícies relacionades

La Guàrdia Civil ratifica que les dades de la incineradora del Besòs són "incoherents"

Pedro Velázquez: "Hem tancat gairebé 150 narcopisos i punts de venda de droga en un any"

I tres. El tercer és Antonio Mon-tes, el químic de les 16 caramboles, els 24 anys i la barba retallada, a qui el seu pare va portar als 13 anys (una vegada més) al Club Billar Sant Adrià.

Com les tres boles que busquen bandes i es toquen totes amb totes, tots tres juguen entre ells aquesta tarda, amb els habituals del Club Billar Barcelona (Maymó, tot rialles, o Francesc Ricart, el que escolta blues mentre juga) a les grades o fent unes canyes al bar del primer pis, amb el seu gran aparador de vidre, sense desviar la mirada del feltre. Aquell càntic irònic del futbol, el resultat tant ens fa, sonaria sincer aquí. I més encara pronunciat pel seu campió, Dani Sánchez, que diu que aquest món és una família i que avui ha tornat a guanyar, de manera que ha encadenat set victòries en l’última tacada. Lineker va dir  que el futbol és 11 contra 11 i guanya sempre Alemanya. El billar és un joc màgic del número tres i (gairebé) sempre guanya Dani Sánchez. La diferència és que tothom, sobretot la seva filla, se n’alegra.