Anar al contingut

la barcelona underground de veritat

Un as del billar canalla

Un campió del billar americà i dels seus circuits més subterranis explica la seva fascinació pel joc i partides inoblidables

Miqui Otero

zentauroepp41326214 billar171215212905

CARLOS MONTANYES

Que un necessita una màscara per mostrar-se com és Jesús Martín ho va aprendre en una taula de billar. 

Aquesta escena passa als billars Alpe, a la Gran Via amb Aribau. La providència ha col·locat aquest local just en el camí entre casa seva, a Sant Antoni, i l’Institut Maragall.
No hi ajuda, per descomptat, que al portal contigu el bar Marienbad obri les seves portes a rockers que prenen mitjanes mentre sona C’mon everybody, una més, Eddie Cochran. Campanes de catedral, dringadissa d’ampolles i Teenage heaven. Encara que Jesús visita aquesta barra on es recolzen Loquillo o Carlos Segarra, entre altres, atrapa la verdadera fascinació a l’altre local. Baixa les escales escarpadíssimes aquell dia de finals dels anys 70. Les baixa sense vertigen, perquè als 17 anys un no té vertigen, sinó que el busca, i la primera cosa que veu són uns ventiladors gegants, amb aspes mida avió comercial, enormes columnes de foneria i tots aquells tapets de colors i boles xocant. Al fons, el Club Ibérico, on els avis disfruten de la calefacció. Jesús sol jugar amb Llopis, un d’ells. «Jo abans era un primera», li diu. «Però ja se sap, un perd la vista», afegeix. No ha entrevist Jesús el centelleig del talent que diu atresorar el vell, fins que un dia encadena 11 caramboles a tres bandes. «Hòstia, Déu n’hi do», li diu a l’avi. Aquest arruga el front i, mentre posa guix al tac, diu: «És que a vegades em disfresso de jugador».

Han passat quatre dècades i Jesús no només conserva la història, sinó també el talent per explicar-la. També les patilles amb forma de destral i la cadena que connecta butxaca dreta i cartera. I, el que és més important, preserva aquest consell. És pintor, fa classes de pintura i aquesta és la primera cosa que els diu als seus alumnes: «Per ser artista has de creure-t’ho. I semblar-ho»
  

Jesús Martín (dreta), parla amb Dani Sánchez al Club Billar Barcelona. / CARLOS MONTAÑÉS

  En el billar americà, res és el que sembla, però les coses són com són. La bola blanca amb què es trenca el triangle arc-iris, per exemple, no és com el cavall blanc de Santiago, que és, com saben, blanc. La bola blanca del billar trotat té pinzellades de guix blau, acné d’osques per l’ús i no és blanca, sinó de color d’os. El color de la gavardina que Jesús va heretar del seu pare i que va passejar, amb tupè i botes camperes, per tots els billars clandestins i oficials de la ciutat. La que portava mentre plomava ropers (desgraciats), la que vestia quan era un shark (tauró que s’alimenta de ropers), la que portava als tornejos entre bars i després als nacionals, mentre xiulava temes de Willy DeVille i de Los Lobos. Perquè a Jesús, en el món del billar, l’anomenaven Jesús, però també el Lobo. O el Rocker. O el Lucky Luke. «O també el cabró, quan la partida em sortia bé», riu. Deia Mark Twain que el joc del billar havia destruït la seva disposició de natural dolça. No és el cas.

El Jesús adolescent parava al Capsa o al Maldà a veure pel·lis europees  i després visitava els soterranis on demanava una Pepsi gran i mirava i enfilava boles. Una darrere de l’altra. Menjaboles al Córdoba, l’Ars, el Novetats. Va guanyar el primer campionat del Sidecar: el premi era un viatge a Tunísia. «El que tenia de bo el billar era que ajuntava l’analfabet amb l’artista, el lumpen amb el ric», explica. Com el dia que aquells de l’equip Sueños, de Sant Just, classe i zona alta, van venir a jugar al seu bar: van travessar la plaça Reial en formació tortuga, junts com germans amb por, els tacs com llances que no utilitzarien: «Al Sueños t’ho facilitaven tot, al final vaig fitxar per ells».
 

A Jesús, en el món del billar, l'anomenaven Jesús, però també el Lobo, el Rocker, el Lucky Luke. "O també el cabró, quan la partida em sortia bé", afegeix

El joc del gentleman I arribaven. I amb ells les històries. Una. Apareix un paio colombià amb el seu tac caríssim. I diu: ¿qui és aquí home per jugar? Es juguen deu partides a 5.000 pessetes. «Jo només en tenia 20.000, com a molt, però li dic: ‘a veure, ensenya’m si tens la pasta, que no me’n fio’. I treu un feix de 200.000», recorda. Quatre hores després, Jesús li ha buidat la butxaca. Deia Thomas Jefferson«Tot gentleman juga al billar, però algú que juga al billar massa bé podria no ser un gentleman». Especialment si l’altre és un fantasma.

Dos.  Entra en un bar de Montcada tot l’equip Sueños amb la pantomima habitual: es fa el borratxo, demana perdó quan encadena dues caramboles (¡quina xamba!), falla expressament. Mitja hora després, comencen a guanyar i el PIB d’aquell bar es desploma a nivells de país subsaharià: «En aquella època hi havia moltes revistes de billar. L’amo ens mirava molt fins que treu del darrere de la barra el fanzín Black Ball i ens ensenya una doble pàgina amb una foto enorme de campions on sortíem tots nosaltres, tots els que havíem estat fallant tirades durant hores. Ens en vam anar corrent i sense cobrar». 

Jesús va deixar de jugar el 2001, encara que conserva amics de l’època, alguns amb vides formals i altres de biografies amb mil caramboles. Exposa les seves obres, imparteix classes, juga al billar on line i si fallés una bola a la vista, diria que és la vista la que ha fallat. Ens dirigim a l’hora de dinar en aquest temple d’un altre tipus de billar serè, el Club Billar Barcelona, que disputa el seu trofeu internacional aquests dies i on Jesús es fondrà en una abraçada amb Dani Sánchez, amic i campió del món. Mentre em parla de com aconseguir el retrocés de la blanca, penso que baixarem al soterrani i, per tant, a Underground de mediodía, el relat de Tom Wolfe: «Tots… aquests.. nassos… alineats… tenen un Austin 1.100, parlen amb més bon accent, però ell té… La Vida.. i un lloc secret on va a l’hora de dinar… underground de migdia».

0 Comentaris
cargando