campionat de billar

Silenci: roden les caramboles en un soterrani màgic de Barcelona

El Club Billar Barcelona acull una nova edició del seu trofeu internacional a tres bandes

zentauroepp41317410 billar171214201039

zentauroepp41317410 billar171214201039 / CARLOS MONTANYES

4
Es llegeix en minuts
Miqui Otero

Aquí se sap qui ha jugat només per la marca que deixa en el seu guix. Aquí diversos senyors amb polo negre posen guix als tacs per traçar hipotètiques figures geomètriques al tapet blau. Mai una cançó dels Gipsy Kings (versió de Bamboleo) va sonar a tan poc volum: l’ambient és d’esmorzar en hotel amb solera o de biblioteca en època d’exàmens, només esquinçat pels clacs-clacs-clacs pacients. Aquí un campió del món apunta en una carpeta els resultats. Aquí el públic, la majoria de cabells blancs i jersei gruixut, aplaudeix fent el buit amb les mans o picant amb la palma a la caçadora estesa als genolls o fent espetegar els dits com en una cançó soul. Aquí les regles són unes altres i cal concentració. Però aplaudeixen, perquè aquí un jove de barba retallada acaba d’encadenar 16 caramboles d’una sola tacada i sense desarrufar el nas davant un bocabadat cronista, que ha recordat una frase que va sentir a El vividor: «¿Com puc perdre? No n’hi ha prou amb tenir talent. S’ha de tenir caràcter. Sí, ara sé el que és tenir caràcter. El vaig adquirir en una habitació d’hotel a Louisville».

Acaba d’arrencar el 19è Trofeu Internacional Ciutat de Barcelona, el torneig de billar a tres bandes que organitza el Club Billar Barcelona. I no sembla haver-hi molts paios forjats en un motel de carretera, però sí molts paios amb talent. La seva seu, de fet, és com un d’aquells insectes capturats en una bola d’ambre. Amagat al centre de Barcelona, resisteix silenciós (per no despertar possibles especuladors) en un soterrani, la porta en arc arraulida darrere de la columna coríntia més a l’est de la façana monumental del Cine Coliseum.

Encant

«Aquest és el club més antic de Catalunya i Espanya. El van obrir l’any 1928 i tenia servei d’enllustrador, barberia, bar... i hi venia tota la gent de pasta a passejar-se», explica Miquel Casademunt, el seu president. Després de moltes inundacions i caramboles, aquell terra de parquet encerat de fusta noble és ara una moqueta de goma vermella, però el local, sostres baixos, clac, llum tènue, clac-clac, llums amb serrells, conserva tot l’encant en una ciutat que insisteix a canviar més d’aspecte que l’adolescent més insegur. Afegeix que els clubs de la ciutat han baixat de vuit a tres i fins i tot el llegendari Monforte, tapets sota la cúpula Venus de la Rambla, s’ha mudat a la Sagrera, on hi havia un ­Condis.

El Miquel parla al seu despatx. A les parets estucades hi ha penjats dos pernils de la rifa: «El nostre club té set copes d’Europa, encara que en blanc i negre, com el Madrid abans. Però per aquí passen els millors». Aquest any competeixen deu jugadors de primer nivell durant tres dies: l’últim, al Museu Olímpic. Un gran pla per als que plorem els billars nadalencs a TV-3, les digestions de llagostí o caneló bressades pels impactes de bola i la veu valeriana de Valerià Parera.

Campió del món

«El primer cop que vaig veure un billar em vaig quedar encantat com qui es queda encantat davant del foc», explica el Miquel. I aquesta fascinació la comparteixen tots, encara que l’únic professional és Dani Sánchez, el tipus vestit de negre i amb vambes Adidas que abans apuntava el resultat d’una de les taules, campió del món. «Al setembre vam anar a una copa del món a Corea i la gent el parava pel carrer. Pensa que allà és com el Messi del billar».

Notícies relacionades

De la resta, un és mosso d’esquadra, l’altre treballa en una fàbrica de cartrons, el de més enllà en una pelleteria. El de la barba retallada, el de les 16 caramboles sense kit-kat, campió d’Europa juvenil, és químic. Es diu Antonio Montes, té 24 anys i es va foguejar al Club Billar Sant Adrià. La jugada d’abans ha sigut tan fina que fins i tot el seu rival, Marc Maymó, fa espetegar els dits. El billar, com la calvície, és hereditari, fins i tot quan salta una generació. A tots dos van ser els pares els que els van portar a un club. Montes reconeix que l’important és estar bé d’aquí (s’assenyala el cap) i dibuixar mentalment la carambola. «Una partida de billar és una barreja de geometria i ritual», escrivia Mary Karr en la seva tremenda autobiografia El club de los mentirosos. Cadascun té el seu, tan intransferible com una ressaca o una empremta dactilar. A Francesc Ricard, que va començar al 75, li agrada posar-se els cascos amb algun tema de blues a volum baix. «Jo sempre deixo el meu guix al costat dret i al costat de la primera tatxa», apunta Montes. El guix que el Francesc diu que delata cada jugador.

Davant les escales alfombrades que condueixen de nou al carrer, un quadro: una sala de billar infestada de teranyines amb un mirall on uns tipus segueixen la partida. El títol de l’obra: L’error en el mirall o l’afició perduda. Per sort això no passa, i menys aquests dies, al màgic Club Billar Barcelona.