Es fa de dia a la Rambla

Hi ha un interval breu en la rutina del bulevard durant el qual es creuen expressivament els seus mons diürn i nocturn

zentauroepp41302917 barcelona 13 12 2017 ambiente matinal en la rambla runner en171214131346

zentauroepp41302917 barcelona 13 12 2017 ambiente matinal en la rambla runner en171214131346 / ALBERT BERTRAN

3
Es llegeix en minuts
Mauricio Bernal

Hi ha un parèntesi en la rutina de la Rambla, un interval breu durant el qual es creuen els seus dos mons, el diürn el nocturn. El primer el simbolitzen els esportistes que matinen per córrer i troben que no hi ha millor escenari que el passeig de vianants desert, els que van a treballar i caminen de pressa buscant l’embocadura del metro així com els turistes que han sigut dipositats a la ciutat a una hora estrafolària, i van primer a la Rambla com d’altres van a la torre Eiffel tan bon punt posen un peu a París. L’altre món tendeix a l’exuberància: les prostitutes que esperen fins a última hora abans d’emprendre la retirada i aquella frondosa subcategoria que agrupa diverses races de criatures nocturnes dedicades a esgotar l’última cervesa o l’últim cigarret en algun banc, sols o en companyia. El més expressiu és el contrast.

Ara que és hivern i es fa de dia tard la conjunció comença cap a les sis i acaba cap a dos quarts de vuit, quan el cel canvia de color. Els contrastos són notables. Hi deu haver poques coses que facin sentir més saludable un esportista que passar amb el cor bombant sang a un ritme febril per davant d’un ésser humà acabat de ser expulsat dels laberints de la nit empudegat de cigarret alcohol, i no hi deu haver res que posi més en evidència els excessos nocturns que veure a través dels ulls vidriosos una ràfega de dona atlètica camí dels 150 batecs per minut. Entre els dos extrems hi ha un exèrcit de proveïdors descarregant camions i furgonetes i alguns forns acabats d’obrir que escampen en un radi considerable l’olor de massa acabada de treure del forn. La policia patrulla amb sigil i a l’interior d’alguns caixers els sense sostre s’estiren i badallen. Més que erradicar la brutícia, les mangueres i les escombres dels serveis de neteja posen un punt i seguit en la vida del passeig.

Si no fos per l’hora i la temperatura seria un dels millors moments per caminar per la Rambla. El prodigi de recórrer-la en soledat i no traçant un permanent zig-zag entre grups de turistes, venedors d’objectes voladors i fantasmals personatges que xiuxiuegen a un volum inaudible «coffee shop, coffee shop» –perquè no els senti ningú tret dels que estan sintonitzats en la seva mateixa remota freqüència–, i a més veient-la despertar-se, tot això és possible en aquest arc temporal i només en aquest arc temporal, que un dia, pel fet que aquesta ciutat és com és, serà venut per algun operador turístic com una experiència més. Una veïna del Gòtic interceptada al peu del metro explica mentre traspua pressa i aroma de xampú que al tornar de la feina, a les tardes, es fica per carrerons, però a aquesta hora l’insigne passeig el recorre sentint-se en possessió d’una espècie de secret. I que a l’estiu és millor.

Bestiari generós

Notícies relacionades

A l’estiu tot és més exuberant i també és més exuberant l’exuberància de la Rambla. Els quiosquers, probablement el col·lectiu amb més coneixement de la fauna del passeig, expliquen que els sense sostre que descansen als caixers quan és agost prefereixen el paviment rambler, els intersticis entre casetes, i adormir-se veient el cel sense estrelles, i que les nits, encara que són més curtes, duren més i tenen més substància i tendència a escampar el seu bestiari amb més generositat, que és una altra forma de dir que hi ha més borratxos, i més moviment i fins més tard, i més possibilitats de contrast amb els diürns; i que sent estiu i fent calor alguns espècimens de la nit no tenen cap inconvenient a cedir a la temptació de deixar-se caure allà on el son els sorprèn, és a dir, en plena Rambla. Per allà passa llavors un diürn camí de la feina o un corredor entrenant-se per a la marató i té lloc la instantània, que serà sempre una evocació d’aquells croquis primitius que el professor de Matemàtiques perpetrava a la pissarra, un cercle per un costat, un cercle per l’altre i un espai al mig, una espècie d’ull vertical que simbolitzava la conjunció.

Intersecció de conjunts és com es deia. 

Temes:

Barcelonejant