Una història d'automoció
Elizalde, el cotxe maleït de Barcelona
D'una fàbrica al cor de l'Eixample en van sortir entre 1914 i 1927 uns 500 automòbils de llegenda i només en sobreviuen dos i mig
zentauroepp40992624 barcelona 18 11 2017 unico ejemplar que queda del coche eliz171204163246 /
El cotxe maleït per excel·lència de la història de l'automoció és el Porsche 550 Spyder de James Dean, amb què va perdre la vida. “El meu petit bastard”, així l'anomenava l'actor. Però aquest títol tan poètic, maleït, per raons ben diferents, gens luctuoses, també se'l mereixen els aproximadament 500 cotxes Elizalde que es van fabricar a Barcelona entre 1914 i 1927, exquisides obres d'artesania, dels quals, i això és el que més desconcertant, en sobreviuen només dos exemplars i mig a tot el món, cap 100% original. Aquesta és una història de Barcelona que mereix ser recordada. Això acaba de fer amb un llibre enciclopèdic sobre la matèria l'escriptor Manuel Garriga. L'ha titulat Elizalde, la fábrica de Barcelona. És cert que hi va haver més fàbriques a la Barcelona d'aquells anys, però aquesta era al cor de la ciutat, entre Còrsega i Rosselló i entre Bailèn i el passeig de Sant Joan. D'allà van sortir joies sobre rodes.
A vegades, una història així s'ha de començar a explicar pel final, per aquell moment en què passa alguna cosa inconcebible. Això va ser el 1925. Després de la prematura mort aquell any d'Arturo Elizalde, fundador de la companyia, la seva dona, Carmen Biada, va agafar el timó de l'empresa. La fàbrica ja feia un temps que treballava una nova línia de producció, els motors d'avió. Els cotxes, encara que havien causat admiració entre la classe alta, i encara que amb carrosseries esportives van donar sonades victòries als pilots de l'època, sembla que no van ser mai un bon negoci. Pot ser fins i tot que no donessin mai beneficis, sosté Garriga, un contratemps menor per a algú tan immensament ric com era Arturo Elizalde. Però el cas és que, mort el fundador, la seva dona va fer una cosa desconcertant, tan teatral que sembla triat d'una novel·la, però que va passar de debò, tal com va explicar en una ocasió el seu fill Miguel.
Mort Elizalde, la seva viuda va reunir els treballadors i va cremar en una pira els plànols d'aquelles joies sobre rodes
“La meva mare va fer cridar tots els treballadors de la casa, els va reunir al pati i va ordenar formar un munt amb tots els plànols i papers relacionats amb l'automoció que hi havia a la fàbrica, i a continuació va ordenar cremar-los per imbuir el personal d'esperit aeronàutic. Com que fabricaríem motors d'aviació, s'havien d'oblidar dels cotxes”. A aquella pira purificadora la va succeir després una altra ordre que encongeix l'ànima, la de desballestar tots els monoplaces de competició, entre ells, per exemple, el mític model 5181, un vuit cilindres de 3,2 litres de cilindrada que entre 1922 i 1924 va deixar enrere tots els seus rivals en la llavors molt emocionant pujada a la Rabassada.
Total, que no hi ha plànols dels Elizalde per això, però tampoc queden a penes restes materials d'aquells cotxes, excepte desenes de bones fotografies, catàlegs de venda, notícies a la premsa i, ja ho hem dit, dues unitats i mitja. Una encara circula. Ho fa una vegada a l'any de Barcelona a Sitges, però en veritat és un model Tipo 20 bastant modificat sobre el seu aspecte original. Una altra és un Tipo 23 que anys després de la seva fabricació va ser tunejat fins a fer-lo irreconeixible. El tercer Elizalde palpable és només mig vehicle, perquè als anys 60 es va cremar en un incendi. Era un autobús carrossat i motoritzat a la fàbrica del passeig de Sant Joan que potser va cobrir la ruta entre Reus i Aleixar el 1931.
Els Elizalde, a la seva manera, són a la història de l'automoció el que els bàndicut de peus de porc són a la història de la zoologia. El 1857 es consideraven extints fins que el naturalista Gerard Kreft en va trobar dos en una zona desèrtica d'Austràlia. Quina sorpresa. El més trist és que Kreft ja estava mig mort en aquell desert, extraviat com els ha passat a tants altres exploradors d'aquell inhòspit continent, així que va haver de sacrificar aquelles dues pobres bèsties i se les va menjar. Si aquella raríssima espècie de marsupial tingués rodes, seria un Elizalde.
De les raons per les quals la supervivència d'aquesta marca, ni que sigui residualment en museus o en col·leccions privades, ha sigut tan escassa, n'hi ha diverses teories. Alguna és fins i tot tan romàntica que ve de gust considerar-la seriosament, però Garriga aconsella desconfiar-ne.
L'extinció dels Elizalde està envoltada de llegendes, com que van ser desballestats perquè tenien el cor de bronze
Per exemple. Una de les característiques d'aquells cotxes és que tenien la culata de bronze. Va ser una decisió ben estudiada per Elizalde en persona. És un material amb un coeficient de dilatació més baix que l'acer, més eficient, per tant. En millorava el rendiment. La llegenda assegura que aquesta ànima de bronze va ser la seva condemna quan va esclatar la guerra civil. Es diu molt alegrement que els Elizalde es desballestaven només per la seva culata, perquè era un material valuós per a, per exemple, la fabricació de bales. Seria com caçar balenes només a la recerca de l'ambre gris. No sembla una explicació coherent. Si fos veritat que el bronze podia decantar la guerra, les esglésies s'haurien quedat sense campanes, i no va passar. Però, és clar, com que es tracta d'un cotxe maleït, qualsevol llegenda tremenda perdura en el temps, i aquesta n'és una.
Una altra explicació possible, també maleïda, és que en el seu disseny els Elizalde patissin alguna malaltia congènita, impossible avui de conèixer per l'absència de plànols. Pot ser que hi hagi alguna cosa d'això, perquè als anys 20 sobre ells es cantava una versió adaptada de Mala entraña, un cèlebre cuplet de Raquel Meller. “Elizalde, Elizalde, no te quiero ni de balde, ¡qué embrague tienes, ladrón!, prefiero un DeDion-Bouton”, deia, en referència a una altra marca mítica, aquesta francesa.
En qualsevol cas, els Elizalde eren una marca amb pedigrí. Ford fabricava en sèrie a l'avinguda d'Icària des dels anys 20. D'Hispano Suïssa se'n van produir unes 20.000 unitats. Els Elizalde, en canvi, eren una exquisidesa, així que a la Barcelona llibertària de 1936 no van poder, com els seus propietaris, disfressar-se i fugir al bàndol nacional. Van ser col·lectivitzats i, en certa manera, condemnats a treballs forçats. El seu rastre es perd majoritàriament llavors. Cauen en l'oblit. O no.
El Tipo 48 va ser el Tyrannosaurus rex dels cotxes i gairebé tothom en té un a casa i no ho sap
L'epíleg d'aquesta història sorprendrà a més d'un. Té a veure amb el model 48. En el seu moment va ser el cotxe més gran del món. El rei Alfons XIII, en una visita a la fàbrica, li va fer saber a Arturo Elizalde que bé que li aniria a la imatge exterior d'Espanya la producció manufacturada del que el monarca va qualificar explícitament com “un cotxe cabdal”. Al Saló de l'Automòbil de París, quan va ser presentat, va causar una enorme sensació, per colossal i luxós. A l'hora de la veritat, només se'n van arribar a fabricar cinc unitats. No n'ha sobreviscut cap, però gairebé tothom té avui un Elizalde Tipo 48 a casa i no ho sap. Si és de la versió més recent, agafeu el passaport. Cada doble pàgina reservada per estampar-hi visats té una imatge impresa. Hi ha l'autogir de Juan de la Cierva, el vaixell Juan Sebastián Elcano, el tren Talgo…, i, sí, un Elizalde Tipo 48.
