Màgia africana per al 21-D

Apareixen a la bústia de casa, al parabrisa del cotxe, al manillar de la moto, a manats, com les targetes que conviden a alternar amb senyoretes asiàtiques. De vegades, és un noi negre qui reparteix els paperets a la boca del metro, sovint a l’estació de Fondo, a Santa Coloma, o a la d’Alfons X, línia groga. Segur que els deveu haver vist: volants que ofereixen l’empara d’un mèdium espiritual o un savi xaman africà. Una enganyifa, una diversió, un escurabutxaques, alguna cosa a la qual agafar-se en un mal moment.

Els presumptes vidents escullen noms com Mestre Darou, Professor Hadji o il·lustre Astròleg Nasta, i tots ells garanteixen un treball eficaç i ràpid en el cent per cent dels casos. ¿Et va abandonar la nòvia? ¿Segueixes penant per una feina de pa sucat amb oli? ¿Ha deixat de parlar-te el teu germà pel procés? Embruixaments, lligadures, empreses en dificultats... ¡No hi ha problema sense solució! auguren les octavilles de la sort amb frases incitants del tipus: «Aquesta trucada serà llum en la teva vida». Per descomptat, l’amor i la feina podrien transcórrer bastant millor, però el que pertorba el repòs l’últim mes de l’any són les eleccions del 21-D i el sudoku del resultat. ¿Seria aclaridora una tirada dels cargols de mar? ¿Qui sumarà, segons l’oracle de les petxines? I, sobretot, la gran pregunta sobre la relació entre Catalunya i Espanya: ¿què ens convé? ¿Un amarratge d’amor o potser una neteja contra el mal d’ull? Que Changó ens assisteixi.

Tampoc és una idea marciana. La política és tan capritxosa i tan erràtics els seus secrets que sovint els seus protagonistes han hagut de recórrer a l’esoterisme per prendre decisions o sortir del compromís. Ronald Reagan, Mitterrand o Hugo Chávez van tenir els seus bruixots de capçalera. I la suposada vident de Jordi Pujol es deia Adelina, era gallega d’O Carballiño i vivia a Andorra; o sigui, que l’honorable matava dos ocells amb el tret d’un solcviatge.

Total, tornant al nostre tema, vaig marcar el número del Mestre Duyumba –posem que es deia així per no complicar-li la vida– amb qui va costar un cosa de no dir fixar una trobada per la badada d’haver ensenyat les cartes des del principi:

–Sí, sí, una mena d’entrevista. Per a EL PERIÓDICO.

–...

–Que no et posaré en cap embolic, home. Ni el teu nom ni on ens trobem. El que diguin els cargols de mar i res més. I perquè no se’t reconegui, una foto d’esquena. O de les teves mans.

 –...

 –¿Quant? ¿30 euros? D’acord. (Penso, però callo, en com explicar-ho al cap).

La vigília de la cita una trucada sobtada canvia l’hora. Resulta que al mag li ha sortit un imprevist i només pot atendre a la tarda. Aquest cop, ja no al domicili particular facilitat, sinó a peu de carrer, a prop de l’esplanada del Fòrum. A tot, sí, encara que l’assumpte pinta fatal.

Mitja hora llarga de plantada. Trucada. «¿Com que on soc? Doncs on havíem quedat, a la sortida del metro». Bufa el vent; no passa una ànima pel carrer. Uns deu minuts després, treu el cap un africà amb ulls de son, com si arrossegués un cansament molt antic. Ens presentem sense entendre’ns. L’home marca a l’instant un número al seu telèfon mòbil i, al cap d’una estona, apareix un compatriota seu bastant més fornit. Com que la tarda demana aixopluc, ens fiquem tots tres en un restaurant xinès desangelat.

Novament explicacions

Un altre cop les explicacions. No, ni tele ni ràdio. Tampoc busco nòvio ni res d’això, sinó aclarir el panorama polític, saber què aconsellen els arcans de la misteriosa Àfrica en el fangar de les relacions amb Espanya. L’un tradueix l’altre, que no entén res. Tots dos riuen en el seu dialecte i respiren finalment alleujats. No, no soc poli; tampoc treballo per a cap govern.

Notícies relacionades

Un regidor del PP a Esplugues va colar com a despeses del partit factures pròpies

La Guàrdia Civil ratifica que les dades de la incineradora del Besòs són "incoherents"

Tot i així, desconfien. No volen entrar en el joc. La seva situació és molt precària i tenen por. Un acaba d’aterrar com qui diu i està sense papers; l’altre va arribar en pastera i sobreviu amb feinetes. Senegalesos tots dos. Tenen més pinta de buscavides que de grans estafadors. Passa un àngel. La conversa s’avia.

Comiat ràpid. Cadascú als seus assumptes. Ja a la porta, el de la mirada somnolenta murmura alguna cosa i l’altre tradueix: «La lluna és molt alta». Ni idea de què ha volgut dir. Potser que fora, al carrer, fa de vegades molt fred.