L'Ajuntament de Barcelona descobreix vestigis del seu origen totpoderós

Hi va haver un temps en què els consellers de Barcelona tenien la gosadia, que en realitat no ho era, ja que els seus privilegis els ho permetien, de no treure’s el barret davant el Rei. Eren els temps del Consell de Cent, en què l’autogovern que Jaume I va donar a Barcelona va configurar en certa manera la personalitat de la capital catalana. Una mena de primera marca Barcelona. Uns temps dels quals aquests dies es torna a parlar als passadissos del palau al costat mar de la plaça de Sant Jaume, arran del descobriment de diverses pintures gòtiques originals del segle XIV en un dels sostres.

Al primer pati, així que s’entra  per la (actual) porta principal del consistori, la que dona a la plaça de Sant Jaume –en què aquests dies barcelonins i visitants practiquen el ja tradicional exercici nadalenc de critica el pessebre–, una bastida indica que en passa alguna. A primera vista podria semblar que el que passa és que s’estan restaurant les bigues de fusta del sostre –així era en un primer moment–, però aquests treballs han portat al descobriment de decoracions pictòriques d’entre 1369 i 1373 que estarien relacionades amb la construcció del Saló dels Cent Jurats–el Saló de Cent– i del Trentenari medieval, això és, el recinte on es reunien els 30 d’entre els 100 que portaven les regnes de la ciutat. Com una mena de Parlament i de Govern, salvant les distàncies.

L’historiador Reinald González explica el que resulta obvi: si existeixen les pintures existia el Saló de Cent, ja que estan al sostre que el sosté, així que han de ser d’aquells anys, i fetes al gust dels consellers de l’època, que van decidir comprar diverses cases a la plaça de Sant Jaume –quan aquesta encara no existia– per construir el seu propi palau al centre de la ciutat, després de barallar-se amb el clero per una qüestió de poder, com sempre (fins a la construcció del primer ajuntament els consellers es reunien al convent de Santa Caterina).

Entre les troballes sota les pintures actuals, de finals de 1929, fetes en el marc de la construcció de l’edifici actual, destaquen les figures de rombes amb motius heràldics inscrits: uns amb quatre barres vermelles sobre fons daurat per a l’escut reial, i altres de partits en quatre, en els quals es combinen les quatre barres –dues a dalt i dues a sota– amb la creu de Sant Jordi, de color vermell i sobre fons blanc o plata, per a l’escut de Barcelona. «Una decoració que diu molt de l’època, en què tan important era l’escut reial com el de la Casa de Barcelona», assenyala González sota els petits fragments trobats. I això explica el privilegi de no treure’s el barret davant el rei.

LA CAPELLA DEL BON GOVERN

A més dels escuts, els treballs de restauració han permès conèixer amb exactitud la ubicació de la que es coneixia com a Capella del Bon Govern, on es trobava la icònica pintura de Lluís Dalmau Mare de Déu dels Consellers (com a curiositat, les rajoles que apareixen dibuixades a l’obra de Dalmau van servir de patró per a les rajoles elegides per a la reforma de l’actual Saló de Cent). En la famosa obra es veu els regidors amb la característica toga vermella amb què vestien els poderosos consellers de l’època, toga que se’ls va prohibir fer servir després de la derrota de 1714, amb el Decret de Nova Planta, com a forma de desposseir-los de tot poder, també en aparença. En aquest moment va deixar d’usar-se també la capella.

Al desaparèixer la del Bon Govern no va tornar a haver-hi una capella al consistori fins a l’època de l’alcalde Porcioles, que es va fer construir a la seva mida la capella actual  –també en desús–, en la qual es va fer fer una estàtua amb la seva cara.

«Res és casual. Es tracta d’una troballa fruit d’un treball col·lectiu i d’una voluntat. Fins ara no s’havia trobat la capella perquè no s’havia buscat», reivindica González. «La inscripció de JHS pràcticament no deixa lloc a dubtes. Aquí hi havia la capella», subratlla l’historiador assenyalant la inscripció, abans d’apuntar una altra anècdota: la que es coneix com a galeria gòtica en realitat no ho és.

Notícies relacionades

El millor lloc per veure la Copa Amèrica de vela

El PSC, molest amb l’oposició per tombar el full de ruta de Collboni

«Encara que per ara molt petites, les pintures trobades conserven molt bona qualitat cromàtica; ara valorarem la possibilitat tècnica i el cost econòmic de recuperar completament la pintura original en un futur projecte de restauració. Estem davant una joia històrica i patrimonial», assenyala la tinenta d’alcalde Janet Sanz.

González, al seu costat, acaba la presentació apuntant que després del 1714 el poder de la ciutat –que va viure la seva època d’esplendor quan es van realitzar aquestes pintures– «no va tornar a ser el mateix». «Durant el bombardeig de Barcelona per part d’Espartero el 1842 [aquest diumenge se’n van complir 175 anys], va caure una bomba al Saló de Cent, que va estar dos dies cremant sense que ningú l’apagués», conclou.