Anar al contingut

Una història de la Mina

Les àvies del barri han teixit i vestit els arbres de la petita plaça del casal per tercer any consecutiu

Mauricio Bernal

Al principi, les àvies de la Mina no van mostrar un gran entusiasme. ¿Vestir els arbres? ¿A la Mina? Els cremaran, van pronosticar, els arrencaran els vestits. «Hi invertirem temps i diners i això no durarà gens». Però ho van fer igualment, es van dedicar a teixir durant diverses setmanes i un dia van sortir i van engalanar els 15 plàtans. «Van quedar bonics», es recorda al casal. El pronòstic es va complir uns dies després: una nit van cremar un dels arbres. Només hem d’imaginar-nos les cares de les àvies quan van comprovar que s’havia fet realitat la seva profecia vandàlica.

L’any següent ho van tornar a fer. La seva estratègia contra els vàndals va ser involucrar-hi la gent: a cada veí que passava li deien que la feina era per al barri, mentre assenyalaven els arbres colorits vestits amb les seves peces de llana. «Cuidin això que és per a vostès», els deien. Qui sap si per això no es va cremar cap arbre aquell any. Els 15 plàtans de la petita plaça delimitada pels carrers de Gregal, Xaloc i Mar, podria dir-se que al cor de la Mina, van lluir sense sobresalts la seva decoració festiva durant tota la temporada de Nadal. Vestits abans del 24, desvestits després del 6.

Desactivada l’amenaça vandàlica, aquest any ho han tornat a fer.
    –Compte, Antoñita, a veure si encara relliscaràs.
    –No, la tinc aquí ben agafada.
    –¿Qui té el fil?
    –Espera, espera, que aquest en té molt poc.
    –¿L’agulla? ¿Les estisores?
    –A veure, les estisores on són.
    –Les tinc jo.
    –¿Ha quedat ben alt, aquest?
    –No.
    –¿No?
    –El pots apujar una miqueta més, Antonia.

Per tercer any consecutiu, les àvies de la Mina van sortir divendres a vestir els seus arbres. Havien estat setmanes teixint amb vista a aquesta mena de dia D. Un operari de la Brigada Municipal de Manteniment anava d’arbre en arbre fent el que les àvies no podien i algun veí somreia al passar. Arriba el Nadal i les àvies de la Mina se signifiquen. Volen que la petita plaça sense nom davant del casal –el seu casal– es vegi festiva. També va sent la seva plaça.

Operació de mans

Al capdavant de tot això hi ha Marta Montenegro, que és argentina i un dia va veure arbres vestits a Buenos Aires i va pensar: «Això ho he de fer a la Mina». La Marta fa un taller d’art teràpia un dia a la setmana al qual assisteixen una vintena de dones del barri. La més jove té 45 anys i la més gran, 94. Cada divendres ocupen una sala annexa del casal del carrer de Gregal, i des de fa tres anys, a l’arribar el desembre, es dediquen a teixir xarxes que el dia D treuen al carrer per a envoltar els arbres. «Les que saben fer ganxet, fan ganxet, i les que no, munten». No és una gran empresa. No és un grandíssim esdeveniment ciutadà. És una petita història. Una història de la Mina.

Són dones del barri en el sentit més inclusiu del terme. Tota la vida han viscut aquí, i els records de la seva infància apunten sense falta a un lloc que no és aquest, un lloc diferent. «El pulmó de Barcelona», diu una dona. «Un barri de gent treballadora», diu una altra. «La Mina era la Mina», diu una tercera. Es dedueix que ja no ho és, o no ho és per a qui ha viscut una eternitat aquí i ha vist com ha canviat. De tot això es parla al voltant de la gran taula rectangular poblada de cabdells de llana i xarxes sense acabar, o xarxes acabades que el grup encarregat de vestir va traient al carrer. «El barri va a pitjor. Últimament ens sentim deixades de la mà de déu».

Sembla fàcil. Unes llanes, unes agulles, teixir; però són dones grans, i algunes tasques que eren senzilles s’han tornat complexes. «Teixir... Aquest any no he pogut teixir perquè estic operada de les mans. La mà dreta la tinc sense tacte. Faig el que puc: ajudo a col·locar, a penjar… Però no puc agafar una agulla». Consuelo Hernández és la més gran del grup i té aquesta mà sense tacte que ensenya com si la seva limitació deixés marca. És una mà normal, arrugada. De dits llargs i fins.

Els arbres de la petita plaça sense nom de la Mina estan vestits per al Nadal.

0 Comentaris
cargando