El dia que Barcelona va fer ¡punk!

Va ser un experiment de química de bar que va tenir èxit. «Afegeix coca-cola en un got de cafè i veuràs quin munt d’espuma que en surt», explica Xavi Cot, el principal ideòleg del còctel.

El cafè van ser grups de rock com a màxim coneguts només pel seu cercle d’amics. Cap havia trepitjat un estudi de gravació.

La coca-cola va ser la paraula punk, ficada per la cara al cartell.

El resultat va ser un guèiser. De confusió, però guèiser al capdavall: es van vendre totes les entrades (fins i tot es van obrir les portes per evitar problemes amb una allau) i no hi va haver cap revista ni diari que no donés la seva versió de la jugada. Totes juntes formen un pandemònium de desinformació, fantasies rockeres, menyspreu i sociologia per la patilla del qual només es pot treure l’entrellat de la precarietat dels grups i del tinglado, i que va ser l’inici de l’assalt a la Bastilla de la contracultura amb ADN hippiós, que tenia en el rock laietà el seu braç musical.

El Festival Punk Rock de L’Aliança del Poblenou es va celebrar el 4 de desembre de 1977, diumenge. Va ser el primer sarau punk d’Espanya i hi van assistir més de mil persones i menys de mil cinc-centes. Van actuar, per aquest ordre, la Banda Trapera del Río (rebatejada a la crònica d’El Noticiero Universal com La Banda del Río de la Trapería), Marxa, Ramoncín & WC (les vedets de la jornada i els únics no barcelonins; de Madrid, per a més informació), Peligro i Mortimer.

Tan bon punt va sortir a l’escenari Morfi Grei, cantant de la Trapera, va deixar anar una reguitzell d’improperis i el representant de la SGAE al bolo, llavors una mena de comissari cultural, va dir a Cot que digués a Morfi que moderés el vocabulari. I Cot li  va respondre: «Digui-l’hi vostè». Cap dels dos l’hi va dir.

De la seguretat a l’interior de l’Aliança se’n van ocupar brigades de col·legues dels grups. Cot ho considera una jugada mestra: no només es van estalviar calés (entrada gratis a canvi d’un treball) sinó que van evitar tensions per la presència d’individus uniformats. «A més, ¿qui protegirà una banda més bé que els seus amics?», diu Cot.

Claus

Es van retirar les butaques de l’Aliança i la platea es va posar gràcies al seu mecanisme hidràulic en posició horitzontal, i per tant els combos van actuar gairebé arran de terra, sobre una tarima de tot just un pam. En igualtat de condicions amb el públic, vaja. A l’amfiteatre hi va haver qui va cardar i qui es va injectar heroïna, droga que ben aviat es cobraria un esbojarrat nombre de morts entre la joventut en general i les òrbites punk en particular. Però hi havia una cosa pitjor que el cavall per als grups: la mili.

A part d’això, hi va assistir un caçatalents de l’EMI, discogràfica que en qüestió de dies va fitxar Ramoncín. A més, la Trapera, Mortimer i Basura, grup format al punt per Panotxa, en l’esdeveniment esmentat a les files de Marxa, també van aconseguir contractes discogràfics, més aviat de fireta, amb Belter, el segell de Manolo Escobar. I Peligro va passar a estar sota la capa protectora i explotadora de l’agència de Gay Mercader, i això li va permetre telonejar Iggy Pop, entre d’altres.

La gènesi del Festival Punk Rock va ser el món al revés. Cot era el membre central de Cuc Sonat, comando desorganitzat d’agitació cultural que tant muntava viatges en autocar a Amsterdam (la tornada devia ser digna de veure) que una actuació al gracienc Club Helena d’Oriol Tramvia (potser el primer punk local gràcies a la seva cançó Bèstia). El hit de Cuc Sonat havia sigut fins llavors colar els experimentals Perucho’s tres nits a Zeleste, el temple de la fina progressia. Van tocar la primera, els van pagar totes tres i els van pregar que no tornessin a acostar-s’hi.

Revolta

Notícies relacionades

Com em vaig fer rocker

Les flors que cauen dretes

És clar que havien arribat notícies del punk britànic, pròdig en escàndols de la mà dels Sex Pistols. Fins i tot Interviú i Triunfo li havien dedicat pàgines. Però en general se l’havia tractat com un pintoresquisme juvenil, no com un moviment. Cot, que coneixia el tema després d’haver viscut a Londres, va posar anuncis a la premsa: es busquen grups per actuar en un festival de rock. En cap lloc apareixia la paraula punk. Li van trucar desenes de formacions. Algunes fins i tot amb nom en els ambients progressius. A algunes les va anar a veure al seu local d’assaig, a d’altres les va citar a l’oficina de Cuc Sonat i els va posar el single Anarchy in the UK, dels Pistols, i els va preguntar: «¿Podeu fer res així?». Aquest va ser almenys el cas de Panotxa, que va udolar: «¡Sí!». Cap dels finalment elegits tenia la més mínima idea de què era el punk, si bé quan ho van descobrir van veure ipso facto que era el seu rotllo. Una revolta que permetia expressar-se a qualsevol i no només als músics músics.

De manera més o menys simultània a la celebració del Festival Punk Rock va aparèixer a Disco Exprés la quarta historieta de la saga protagonitzada per Makoki i la seva colla de desperdicis arreplegats. Es titula Noche de masacre i els esmentats irrompren a Cheleste i casquen perquè sí l’Eléstrica Charna Orchestra. És la historieta en qüestió una metàfora huna del que va ser la cita de l’Aliança. I la seva translació al present resumeix els últims 40 anys de Catalunya: mentre la Companyia Elèctrica Dharma sona cada dia de partit al Camp Nou i actua a tots els saraus de l’ANC, de Makoki i el Festival Punk Rock se’n recorda poca gent. Avui, 40è aniversari exacte de la cita, es reedita amb l’única absència de Ramoncín (i molts caiguts).