Mortadel·lo i Filemó no tenen jubilació

La Barcelona on van néixer Mortadel·lo i Filemó era la Barcelona on van arribar els meus pares amb una carta a la mà d’aquell parent del poble que ja era aquí. Dels dos successos es compleixen 60 anys. L’aniversari de Mortadel·lo i Filemó ha començat a commemorar-se aquests dies prenadalencs amb la publicació d’un nou àlbum; però la data precisa d’aquell esdeveniment va ser el 20 de gener del 1958. Com que era en ple hivern, els dos detectius de l’Agència d’Informació van acabar la seva primera peripècia ocults entre el gel polar, envoltats de pingüins. Durant dècades seran així els seus finals, tenyits d’un exili rocambolesc, confinats en una fugida tan inversemblant com tot el que els havia succeït.

Barcelona dona molts casos d’aquesta mena. En aquella època el fred era molt important. Teníem encara tocant-nos el clatell l’alè de la pintura flamenca, els quadros dels Brueghel (pare i fill) amb caçadors a la neu, patinadors burgesos als burgs gelats d’Holanda... Quan la meva mare m’explicava els hiverns del poble (i de la fam) deia paraules com nevazo, chupones de hielo... Potser era així, amb hiverns medievals, la manera com Espanya estava gelant el cor de la seva gent.

De la mateixa manera que la segona llei de la termodinàmica creu que el món tendeix al caos, un pressentiment ens indica que tot obeeix a un ordre, que tot el que passa a la vida té una explicació. És el que passa, per exemple, quan saludem algú per primera vegada i a partir de llavors ens el comencem a trobar per tot arreu. A mi em passa amb el dia 20 de gener. Es tracta d’una data mítica en el folklore de la meva família. No és que ho vagin dient cada moment, és més greu encara, ho deixen anar quan menys t’ho esperes.

Cultura popular, de masses

El 20 de gener és el dia que va succeir una cosa amb un cotxe, un Ford, als anys 30, allà a Gor, a les muntanyes de Granada. Tres xavals del poble es van quedar tirats amb el cotxe enmig de la neu i van tornar empenyent-lo, i els paisans es van partir  tant de riure que els van dedicar una copla en el carnaval, que comença així: «Un día 20 de enero, una nevada cayó...». Però aquesta part de la lírica popular, dels romanços de cec, de la literatura oral, s’esfumaria davant dels meus dits, just quan l’anava a prendre creient que en podia ser dipositari, i en lloc seu el que em vaig trobar entre les mans van ser els fulls d’un tebeo. La cultura popular havia sigut substituïda per la cultura de masses després d’un viatge invers al de l’Odissea. Els pobres no tenen Ítaca on tornar. 

Durant la guerra civil, les comparses van fer conya amb el que hi havia. La meva mare m’explica que en un carnaval van sortir uns homes emmascarats amb uns cartells que deien «Franco és un», «Les eleccions s’han»..., i al treure’s les caretes es va veure que eren uns veïns a qui anomenaven el Cagón, el Torcío... Metaliteratura popular.

Mortadel·lo i Filemó són tan longeus perquè estan fets d’això que fa immortal la literatura. Si s’hi rasca s’arriba fins a l’origen, quan es va començar a escriure en romanç. En el Mortadel·lo de les disfresses i en la serietat de Filemó hi ha el duel entre Don Carnal i Doña Cuaresma que apareix al Libro de buen amor, de l’Arcipreste de Hita. Però és que Francisco Ibáñez, als 81 anys, és el nostre monjo dels tebeos. El que en el seu company i mestre Vázquez era mester de juglaría (corrent Los bingueros) en Ibáñez és mester de clero. A Mortadel·lo i Filemó també hi apareixen el pigall i el cec de la literatura espanyola. Al llibre, el pigall diu amos als que l’agafen per servir, i Mortadel·lo amb la mateixa naturalitat li diu cap a Filemó. Mortadel·lo és a la vegada el murri i el cec (¡quines ulleres!) que està al servei d’un senyor amb corbata de llacet i satisfet amb el que veu. I, és clar, en ells també hi són el cavaller i l’escuder, però ja des de 300 anys abans del Quixot, des que van ser compostes les aventures del cavaller Zifar i del ribald, el jocós, que l’acompanya. He consultat al diccionari de la RAE la paraula ribaldo i no la defineix, sinó que remet a rufián. Barcelona dona molts casos d’aquesta mena.

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

Ningú l’encerta a concretar quina roba porta Mortadel·lo. Diria que és una sotana. Nascut en la ressaca del Congrés Eucarístic Internacional, Mortadel·lo és un d’aquells milers de sacerdots convidats, que ha quedat perdut per Barcelona. Un capellà miop i buscavides que ha agafat d’escolà un altre solitari, Filemó Pi, una bona persona que potser madurava en un fosc pis en companyia de la seva mare, i l’única passió del qual era anar al cine els diumenges i col·leccionar programes de mà.

Dos paios fràgils i incomunicats enfrontant-se a una societat de serens, de carters, de guàrdies, de pispes, de gent que pegava. Mortadel·lo i Filemó són una religió sense temple, perquè el lloc on van sorgir eren els quioscos, dels quals quasi no queden vestigis sinó ruïnes abandonades darrere una persiana metàl·lica abaixada per sempre.