Posi'm un 'lumumba'

Comença al calendari gregorià el mes per excel·lència de les fartaneres, els amics invisibles, les sobretaules familiars i aquells sopars d’empresa en què es parla i es beu massa. Ai, el vi i el riure, el riure i el vi. L’alcohol lubrica les llengües i el sentit de l’humor. Com va dir el britànic Kingsley Amis, bon escriptor però encara millor bevedor, la raça humana encara no ha descobert un altre sistema per eliminar barreres, per trencar el gel, que resulti la dècima part d’eficaç en la relació amb l’altre que interrompre la sobrietat durant una estona.

Doncs vet aquí que ens trobàvem l’altre dia en una germanor prenadalenca entre els companys del Barcelonejant, en un local que serveix anxoves espectaculars, la Bodega Marín (Milà i Fontanals, 72), quan un cop d’ull als prestatges de l’establiment, plens d’ampolles, va oferir un inventari de nèctars estranys. Per exemple, el Beso Extremeño, fet de glans, o un licor de calçots fabricat a Valls amb el seu estoig i tot. I, és clar, com que una cosa porta a l’altra, la conversa va derivar cap a les copes generoses que es consumien a la Barcelona prehipster, beuratges com el cerebrito: es tirava un raig de Baileys en un got de vodka i, com que no es dissolia, donava lloc a un coàgul amb protuberàncies que s’assemblava a un cervell, al qual unes gotes de granadina acabaven de donar el toc gore.

A finals dels anys 70 i als anys 80, en aquell temps de muscleres com pagodes, s’estilaven també el destornillador (vodka amb taronja), el Cointreau amb pinya o fotre’s un Calisay amb gel. Recorda Jerónimo Vaquero, el bàrman més experimentat de la ciutat –¡gairebé 50 anys darrere la barra del Boadas!–, que aquella va ser una època molt dolçassa en què va triomfar el còctel Alexandra, a base de crema de cacau, crema de llet, brandi i un pessic de canyella. ¡Ah, quin flashback! Durant els últims anys, però, diu Jerónimo que el paladar ha anat evolucionant cap al trago sec dels aiguardents, encara que els guiris que transiten per la Rambla segueixen demanant-li copes ambarines de Licor 43.

Entre els combinats vintage de pur sucre, que deixaven unes ressaques més diabòliques que les ungles de Fu Manchú, s’estilava l’anomenat lumumba, un Cacaolat disfressat amb un bon raig de brandi castís (Magno, Terry, Fundador), amb gel o bé calentó, segons la temporada. Cap de nosaltres ho pronunciàvem bé –¿lugumba?, ¿lobumba?, ¿mogambo?– no teníem ni idea que, pel seu color de xocolata, devia el nom a Patrice Lumumba, el líder independentista d’aquell Congo que havia sigut el pati d’esbarjo de Leopold II, funest rei dels belgues.

En efecte, la crueltat humana no coneix límits. ¿A qui se li va acudir batejar un cubata dels anys 70 en honor d’un símbol de la resistència al colonialisme? Després de la independència, el pobre Lumumba va voler que els inesgotables recursos del Congo revertissin en el benestar dels seus compatriotes, i la va fer grossa. Destorbava els belgues, la CIA i a tot déu, de manera que se’l van carregar el 17 de gener de 1961 i en van fer desaparèixer el cadàver dins d’un barril d’àcid sulfúric. Pim, pam. Més o menys des d’El cor de les tenebres, de Joseph Conrad, hem anat sabent que malament que els proven als bwanes les profunditats del continent negre.

Notícies relacionades

El millor lloc per veure la Copa Amèrica de vela

El PSC, molest amb l’oposició per tombar el full de ruta de Collboni

No deixa de ser curiós que tants combinats històrics arrosseguin amb ells un pòsit de violència o un regust casernari, com el cubalibre (era el crit de guerra antillà el 1898) o el raf (ginebra amb Coca-cola, per les sigles de la Royal Air Force britànica). Aquestes terres, poc donades a la sofisticació, han llegat a la posteritat etílica la llet de pantera, una beguda de legionaris: ginebra i llet servides en un got d’un pam. En servien als bars del carrer de la Mercè.

En aquella època de begudes ensucrades, a les noies ens donaven Aigua del Carme o menta amb sifó (persiana) per als malestars de la regla. Sucre a manta, potser perquè vam haver d’empassar-nos moltes coses durant la Transició. Ara, en canvi, tal com s’està posant la bretxa salarial entre pencaires i directors executius, ens haurem de reinventar el calimotxo als sopars d’empresa. Diu la llegenda que se’l va inventar una quadrilla de Getxo per aprofitar un vi picat.