L'Enrique i la casualitat de viure

L’Enrique és un home tímid i senzill. Parla a poc a poc, les paraules justes; es mou sense pressa. I escolta. Sobretot escolta. És un d’aquells barcelonins, com ho són la majoria, que passen desapercebuts i que sense voler han fet gran aquesta ciutat. Solitari i metòdic, l’Enrique és viu per casualitat. La seva afortunada història és també la d’una patrulla de la Guàrdia Urbana, la d’un ciutadà anònim, la d’una portera i la d’un farmacèutic. I sí, entre tots el van apartar d’una mort segura.

Enrique Ramos va marxar de Lleó als 27 anys. Va arribar a Barcelona animat per la seva germana, que li prometia treball i prosperitat en una regió que estava a punt de fer el salt amb els Jocs del 92. Va començar de cambrer en un restaurant japonès. I aquí ha continuat fins als nostres dies. Concretament, fins al 8 d’agost passat.

Explica que aquell matí va sortir una mica més aviat de l’habitual i va decidir passar pel banc. Viu a Casanova i la feina la té a Josep Tarradellas. Va pujar l’avinguda de Sarrià i a partir d’aquí cedeix el relat perquè ja no es recorda de res. Aquella setmana havia notat algunes molèsties al braç esquerre. Franc Capdevila és el propietari de la Farmàcia Sarrià. Explica que va veure l’Enrique assegut a terra, al portal situat al costat del seu negoci. «Es balancejava i tenia la mirada totalment perduda». Un noi que passava per allà va fer parar a crits una patrulla de la Guàrdia Urbana que anava en cotxe: l’agent Óscar Gallardo i el caporal Jesús García.

Mans a la feina

Van ser moments intensos i desagradables. Però també hi va haver coordinació, treball en equip i sang freda. Va estar despert entre 15 i 20 segons. Van parlar amb ell, però balbucejava. Va entrar en aturada cardiorespiratòria després de convulsionar i tots es van posar a treballar. La portera li aguantava el cap.  El Franc va anar pel desfibril·lador de la farmàcia i un dels agents, al cotxe per agafar l’ambu (màscara d’aire) i la cànula de Guedel (tub semirígid que manté oberta la via respiratòria).

El perdien

La pell va començar a posar-se-li morada. El perdien. Li van practicar la reanimació cardiopulmonar i li van aplicar dues descàrregues. «Recordo perfectament el soroll de la màquina. Crec que va passar menys d’un minut sense respondre», recorda el Franc, vagament. Finalment va recuperar l’alè. En aquell moment va arribar l’ambulància. El metge que li va fer una primera revisió va dir als agents que sense la seva intervenció l’Enrique podria haver mort. Però no. Perquè aquell matí es va llevar una mica més d’hora. Perquè es va parar davant de la farmàcia. Perquè un veí va fer parar la patrulla. Perquè el Franc tenia el desfibril·lador. Perquè aquells policies sabien què havien de fer.

«No soc religiós, però sí que crec en la sort. No em tocava morir. Vaig passar sis dies al Clínic i vaig sortir sense seqüeles de l’infart. Prenc cinc pastilles diàries i intento menjar una mica més bé. Ara m’agradaria trobar un gimnàs per fer bicicleta o natació. Abans la meva vida era pura monotonia. No és que hagi canviat gaire, però ara m’adono de la importància d’aprofitar el temps».

L’Enrique es passa sovint per la farmàcia per portar galetes al Franc, que sis mesos abans d’aquell incident enterrava el pare, precisament d’un infart. Xerren una estona i ell se’n va, agraït. Li agradaria conèixer la patrulla que li va salvar la vida. Havia de passar la setmana passada, però serà la que ve, perquè el Quique, per primera vegada des de l’agost, s’ha aventurat a viatjar per un casament familiar.

Els agents recorden aquell dia amb satisfacció. «Encara que formi part del nostre treball, salvar una vida és molt gratificant», diu l’Óscar. Una setmana després es van passar per la farmàcia per veure si sabien res de l’Enrique. No han coincidit mai. Ho faran aviat. Segur que també els convida a galetes.

No era la primera vegada que aquesta patrulla havia de bregar amb una situació de vida o mort. Abans de l’estiu, un home els va parar pel carrer en la seva moto i els va demanar ajuda per al seu nadó, que era a casa amb la dona. Van posar la sirena i cap allà se’n van anar. El nen, de sis mesos, s’ofegava. No respirava. Després del massatge cardíac, el van poder recuperar. «¿Per què les comunitats de veïns no es posen d’acord per instal·lar un desfibril·lador a les porteries?», es demana el Jesús. No és cap ximpleria.

La mort de prop

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

El Jesús, urbà des del 1991, ha passat per un parell d’experiències més. Una va acabar bé; l’altra, no. En una ocasió va veure morir un indigent a qui no va poder salvar. «Jo tenia 24 anys i era la primera vegada que veia la mort tan de prop. Va passar a dins de l’ambulància». El 2005, el seu company de patrulla va col·lapsar mentre estaven al cotxe. El va portar a tota velocitat a l’Hospital del Mar i el van poder recuperar quan semblava impossible. Avui continua en el cos.

A l’Enrique el van salvar uns desconeguts. Aquells desconeguts que les nostres mares ens diuen que hem d’evitar, però que de grans passen a ser conciutadans. Té previst tornar al seu poble, Santa María del Páramo, quan es jubili. Diu que allà té una casa, que s’hi sent molt a gust. Fins llavors continuarà a Barcelona. Vivint.