Botifarra amb seques cubista

Tan somorta està la vida cultural barcelonina, tan escasses són les alegries al seu pati tristoi, que és molt ben rebuda qualsevol iniciativa que recordi el verdader caràcter de la gran encisera, el seu esperit cosmopolita i una mica burleta. Sobretot, si la proposta es formula des de la il·lusió i l’esforç, com el sopar homenatge a Pablo Picasso ofert dimecres al restaurant Informal de l’Hotel The Serras (passeig de Colom, 9).

Allà mateix, a les dependències de l’hotel, després d’anys i demolicions, hi havia el primer estudi del pintor, compartit amb el seu amic Manuel Pallarès, a qui va conèixer a les classes d’Anatomia i Perspectiva de La Llotja. S’entrava a l’atelier pel número 4 del carrer de la Plata, des del terrat del qual els dos adolescents disfrutaven de les vistes sobre el port i, segons diuen, es dedicaven a tirar pedretes als transeünts.

Doble aniversari

La vetllada va venir a tomb per commemorar un doble aniversari en el vincle de l’artista amb la ciutat: els 120 anys de la culminació aquí de la seva primera obra mestra, el quadro Ciència i caritat (1897), que el Museu Picasso es disposa a restaurar, i el centenari de l’última de les seves estades llargues a Barcelona, el 1917. Va venir després altres vegades per trobar-se amb la seva mare i la seva germana Lola, però en pla visita de metge.

   

 Va ser el juny d’aquell any convuls quan Picasso va arribar a la ciutat seguint els Ballets Russos del diví Serguei Diaguilev i l’estela d’una de les joves ballarines de la companyia, Olga Khokhlova, una bellesa d’ulls verds, pedigrí aristocràtic i caràcter de mil dimonis a qui els prolegòmens de la Revolució soviètica van deixar en una espècie de llimbs sense papers. Entre una cosa i l’altra, la parella es va quedar aquí encarcarada fins al 26 de novembre, període durant el qual la ciutat devia bullir de diversió i creativitat en la mesura en què s’havia convertit en un oasi per als artistes i els intel·lectuals que hi venien fugint de la primera guerra mundial.

Així, per celebrar aquells sis mesos d’estada enamorada, el xef Marc Gascons, guardonat amb una estrella Michelin, es va inventar dimecres un sopar espectacular per a una vintena de comensals amb l’assessorament del director del Museu Picasso, Emmanuel Guigon, que va assistir també a la vetllada. Deu plats exquisits –per fortuna, més sabor que esferificació–, inspirats en quadros del geni, com Verre, pain et fromage (1923) i El llamàntol al cistell (1965), així com fotografies de l’artista, factures i llistes de la compra relacionades amb el menjar.

   

 Es dona la circumstància que el maig de l’any que ve el museu inaugurarà una nova mostra titulada La cuina de Picasso, i mentre duri el públic podrà degustar el mateix menú que es va oferir dimecres a la nit al restaurant de l’Hotel The Serras. D’entrada, un dels plats es queda a la carta: la botifarra catalana amb mongetes del ganxet.

Gustos poc sofisticats

¿Per què va escollir el xef un plat tan aparentment senzill? Doncs perquè a Picasso, poc sofisticat en els seus gustos culinaris, se li atribueix la frase següent: «¡Què vol que li digui! A l’Olga li agraden el te, els pastissos i el caviar. ¿I a mi? A mi m’agrada la botifarra amb mongetes». Ai, l’amor, l’amor… El pintor i la bella ucraïnesa no van acabar precisament menjant anissos.

    

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

Diuen els que en saben que li encantava també el peix, i és per això que Marc Gascons va incloure en el sopar un llenguado fregit que feia caure d’esquena inspirant-se en una foto molt divertida que li va fer Douglas Duncan el 1957, un retrat en què l’artista apareix escurant una espina de peix, feliç com qui toca l’harmònica. Per descomptat, el peix fregit devia ser dogma a la taula del nen Picasso, sent com era la seva mare malaguenya i, per a més senyes, del barri del Perchel.

Diuen, per cert, que durant aquella llarga estada barcelonina el pintor va voler presentar a la senyora María la seva nòvia ucraïnesa, i es veu que la dona va deixar anar: «¡Pobra noia! No saps on et poses». Potser la mare, com totes les mares, intuïa la immensa soledat del geni convertit en minotaure.