Casa Vicens, un remei contra la 'gaudifòbia'

La Casa Vicens –per als barcelonins, el gaudí del carrer de les Carolines de Gràcia– obre les portes al públic demà per primera vegada en 130 anys. Tornem a dir-ho, 130 anys (un més, un menys, perquè no és clar quin dia va entrar a viure el Manuel Vicens en aquesta primera aventura arquitectònica del reusenc) i Barcelona torna a muntar un d’aquells sidrals ciutadans que tant de joc donen des que els turistes es compten per milions. Als carrers del voltant, a l’asfalt i a la mateixa reixa d’accés hi ha pintades recents. «No Casa Vicens», s’hi llegeix en una. Antoni Gaudí és el veí indesitjat. ¿Això és un cas justificat de gaudifòbia? D’això va aquesta excursió a l’interior de la Casa Vicens amb David García, arquitecte de l’estudi DAW, que braç a braç amb José Antonio Martínez Lapeña i Elías Torres ha dedicat quatre anys a aquesta mansió que va portar Vicens a la ruïna. Som-hi.

Primer, un apunt. Les Carolines a les quals està dedicat el carrer no són aquell grup de transvestits que «amb xals, mantellines, vestits de seda i jaquetetes» va veure baixar Jean Genet per la Rambla el 1931 per anar a dipositar un ram de flors en un urinari en ruïnes del qual guardaven grans records. «Les Carolines eren grandioses, les filles de la vergonya», va escriure a la seva autobiografia canalla. No, les Carolines del carrer no són aquestes, sinó les illes de la Micronèsia que des que van ser descobertes el 1526 van pertànyer a Espanya fins que Alfons XIII les va vendre a Alemanya per 25 milions de pessetes el 1899. Un any interessant. Espanya es polia el que hauria sigut avui dia un destí fantàstic per a viatges de l’imserso first class i mentrestant a Barcelona la viuda de Vicens, Dolors Giralt, venia aquella obra iniciàtica de Gaudí al doctor Antoni Jover. Llavors, la casa era una finca impressionant, no per dimensions sinó perquè estava als límits de la Vila de Gràcia. Des de la façana principal, que no és la que dona al carrer, es veien uns capvespres emocionants, tot prats i terres de cultiu, amb l’encara independent poble de Sarrià a la llunyania. Al balcó del primer pis hi ha una petita font avui descontextualitzada que diu molt del que va ser allò. L’aigua se suposa que baixava amb pausa a través d’una teranyina de ferro de dos pams de diàmetre i quan la llum del sol prèvia a l’ocàs passava a través seu s’il·luminava un arc iris al balcó per a èxtasi dels Vicens.

Pintada contra la turistificación de Barcelona al carrer d'Astúries

Aquell era el primer gran encàrrec arquitectònic que va rebre Gaudí. Tenia 31 anys. Quan a un Orson Welles gairebé imberbe li van deixar rodar Ciutadà Kane tenia almenys al seu currículum la gamberrada de la versió radiofònica de La guerra dels mons, però el Gaudí avant Vicens només tenia per mostrar fanals i quioscos, però allà, als confins urbans de Gràcia, va aixecar el seu primer Rosebud, un edifici amb aires de fantasia àrab, gens insòlit llavors. La neomudèjar Casa de les Altures, actual seu del districte d’Horta-Guinardó, és també d’aquella dècada. Cal situar-se en l’època. No era un atac de nostàlgia per Al-Andalus en plena Renaixença, sinó que tot el que era oriental era inspirador. Entre el 1883 i el 1884, posats a contextualitzar, Richard Francis Burton, explorador tan salvatge com il·lustrat, va traduir per a Occident ni més ni menys que Les mil i una nits i el Kama-sutra. Costa d’imaginar-se Gaudí en la postura de la cranca (no hi és, no la busquin), però els vents de l’est bufaven també a la Barcelona de les albors del modernisme.

La qüestió (a això anàvem amb David García) és que només la meitat de la Casa Vicens és en veritat de Gaudí. Els Jover van decidir el 1925 convertir la finca en diversos pisos, li van demanar a l’arquitecte que s’encarregués del projecte, però ho va refusar, així que va recaure en un dels seus ajudants, Joan Baptista Serra de Martínez, a efectes pràctics il Braghettone de l’arquitectura barcelonina. El que Serra  va fer a la Casa Vicens és el que Daniele da Volterra  va fer als frescos de Miquel Àngel a la Capella Sixtina, posar-li calçotets ni més ni menys que al fill de Déu. Va fer una extensió que pretenia ser imperceptible i gairebé ho aconsegueix a ulls dels barcelonins, però no de cara a la restauració recentment finalitzada, molt digna i honesta, ja que res  que no sigui de Gaudí s’ofereix com si fos de Gaudí.

Descatalogació sorprenent

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

Aquesta no ha sigut, recorda García, una aventura fàcil. La Casa Vicens va ser declarada Patrimoni de la Humanitat el 2005, amb la Casa Batlló, la Colònia Güell i dues porcions originals de la Sagrada Família. Un detall interessant. La Unesco no va considerar tot el temple obra de Gaudí, però sí la totalitat de la Casa Vicens, així que fa menys de quatre anys García era al despatx del llavors regidor de Cultura, Jaume Ciurana, explicant-li que s’havia de descatalogar part de l’edifici per retirar ornaments impropis. Luke Skywalker es va quedar menys garratibat al saber que Darth Vader era el seu pare.

La Casa Vicens, en resum, obre per fi al públic entre pintades de turismofòbia. Totes les visites són guiades. Seran menys de 1.000 persones per dia. Potser és una bona ocasió per reconciliar-se amb Gaudí.