La ruptura Colau-Collboni obre un any i mig d'incògnites

L’acord a què Ada Colau i Jaume Collboni van arribar el maig del 2016 per governar la ciutat plegats va tenir dos efectes gairebé immediats, com un antitèrmic en episodis de febre. Primer: els sectors econòmics de la ciutat, grans i petits, van celebrar que el PSC exercís de brúixola davant algunes de les desorientades decisions de Barcelona en Comú. Només cal recordar, per exemple, que Colau va arribar a l’alcaldia amb un enquistat discurs anti-Mobile World Congress, que després va corregir. Segon: Collboni i els altres tres regidors socialistes sumaven vuit mans. Governar la ciutat amb menys de 15 regidors (això ho sap qualsevol alcalde de Barcelona) condueix inevitablement a una pèssima gestió. En resum, torna la febre.

La crisi oberta en el si del govern de la ciutat en nom del que Colau ha qualificat de «radicalitat democràtica», és a dir, que 2.059 votants hagin decidit un brusc canvi de rumb que afecta 1,6 milions de persones, tindrà conseqüències també sobre projectes que tenien prevista la seva aprovació estava per a abans que s’acabés l’actual mandat municipal. El tramvia de la Diagonal és el més obvi de tots ells. Tornarà al calaix. Però aquesta màxima no és aplicable a altres tasques pendents, com és el cas de les Glòries, on no hi ha marxa enrere possible. Que Colau no pugui aprovar en el ple les concessions d’obres pendents podria deixar aquesta ferida urbanística oberta més enllà del que seria raonable. I el mateix passa amb l’ordenança de terrasses i amb la iniciativa que la ciutat tornés a tenir una funerària de titularitat pública.

 

Notícies relacionades

Esplugues estudia prendre accions legals contra el president del PP

Augmenta la superfície restringida al trànsit a l’entorn del parc Güell

Quan Xavier Trias i Alfred Bosch, com a portaveus de Junts pel Sí a l’Ajuntament de Barcelona, van comparèixer junts després de l’aplicació de l’article 155 per exigir a Colau la ruptura del seu acord amb el PSC de Collboni, li van oferir estabilitat a l’alcaldessa fins a les pròximes eleccions municipals del 2019. No obstant, no van concretar. ¿Incloïa aquesta estabilitat qüestions essencials per als comuns com les superilles o la revisió de les ordenances fiscals? No ho van dir. La política municipal de Barcelona s’endinsa de sobte en una boira que no es dissiparà fins a les eleccions autonòmiques del 21 de desembre. Les futures aliances del Parlament podrien tenir ressò al consistori. O no. En qualsevol cas, a Colau li quedarà llavors només un any de mandat, molt preelectoral, com tots els últims anys, i per tant un terreny estèril per sembrar nous acords.

Després hi ha la incertesa dels pressupostos, que l’any passat ja van ser aprovats per aquella drecera reglamentària que és la moció de confiança, una fórmula que es podria repetir. Demà, dimarts, està prevista una primera votació d’inici dels tràmits dels pròxims comptes de Barcelona. Serà curiós veure què fan els socialistes, però aquesta no és més que una anècdota enmig d’una crisi notable. Si Barcelona tenia encara alguna opció de ser la nou seu de l’Agència Europea del Medicament, potser ha quedat aquest cap de setmana definitivament danyada. A Barcelona se li reclama des de les institucions europees que sigui el contrapès a la inestabilitat que ha comportat l’independentisme. No ho ha fet.