Els Puigdemont belgues

Es parla molt de la vida de Carles Puigdemont a Bèlgica. D’un català a Brussel·les. És obligat salvar les distàncies, perquè no és el mateix buscar empara legal a la capital europea que triar començar una nova vida a la capital catalana, però ¿i els belgues que viuen a Barcelona? ¿Com estan? ¿S’hi integren bé? Se’ls reconeix pel seu aspecte robust, la claredat dels ulls i els cabells rossos. Però no són holandesos, ni alemanys, ni luxemburguesos. I encara menys francesos. Són belgues; orgullosos belgues.

Segons el cens municipal, a la ciutat resideixen 1.576 persones nascudes en aquest petit estat, del qual aquí es coneixen poques coses més enllà del tòpic de Tintin, la cervesa, els musclos, la xocolata i aquella escultura menuda que es passa el dia orinant per a sorpresa dels forasters. I com acostuma a passar amb la majoria d’expatriats, els belgues tenen les seves peculiaritats, els seus gustos, les seves manies, les seves debilitats i els seus punts de trobada (la cerveseria Lambicus o el restaurant Belchica). I en el cas que ens ocupa, també les seves semblances amb el poble català.

Treure el millor

Brigitte Verkinderen, nascuda a Gant, és la presidenta de la Cambra de Comerç Belga-Luxemburguesa a Barcelona, fundada el 1922. Va arribar amb l’estrena del nou segle i es va trobar una ciutat «meravellosa, amb una llum especial, amb un cel blau i una ànima capaç de treure el millor talent dels seus habitants». Va venir en els últims temps de Pujol, de qui es recorda bé, inclòs aquell lema dels anys 80 que es va quedar en l’imaginari col·lectiu; allò de «la feina ben feta no té fronteres».

El seu elogi va molt més enllà del  tòpic clima o la recurrent gastronomia. Ni tan sols esmenta l’amabilitat o que és tan fàcil integrar-se, que també són dos bons clàssics del gènere. Insisteix en «l’esperit i la creativitat» que tant li van cridar l’atenció quan es va instal·lar. Però, sobretot, es repeteix amb «la llibertat». És la paraula que més bé descriu Barcelona, diu. «Hi havia una sensació real de llibertat», afirma, com si existís una falsa percepció del concepte. Encara que potser, escoltant-la, es refereixi a un aspecte més psicològic que legal o comunitari: «Aquí la gent crea, pensa i fa sense cap problema».

Ciutat sense trànsit

El seu compatriota Michel de Bièvre va arribar el 2007 com a consultor d’empreses tecnològiques. Deu anys després, la seva mare continua preguntant-li quan pensa tornar a Anvers. Ell es fa el desentès, però no descarta donar-li la gran alegria alguna dia. Llunyà. Li agrada tenir la muntanya a prop, poder practicar esports d’hivern. I contradiu tots els que creen que a Barcelona hi ha molt trànsit: «Això no és res comparat amb la resta de grans ciutats europees». És usuari habitual del «bo, modern, net i barat» transport públic i, en resum, està encantat de ser un barceloní d’adopció. Això del bus i el metro és un sentiment compartit per Brigitte, que va vendre el seu cotxe fa un any. Li encanta l’autobús, encara que vagi lent, perquè li permet llegir.

Michel és un tipus de mans grosses i veu suau. Entén perfectament el català i parla un castellà molt correcte. És propietari del restaurant Gilda, al Gòtic (recomana les croquetes de gambes del nord i les endívies amb beixamel). I com Brigitte, de Barcelona en destaca la «llibertat», encara que en el seu cas, més lligada al fet de «poder caminar per qualsevol barri sense sentir que et miren malament». «A Brussel·les hi ha zones on no et ficaries mai, i a Anvers. Aquí la integració s’ha fet de manera molt natural. Al Raval, al Poble-sec. Potser hagi sigut el sol, o la mentalitat de viu i deixa viure».

Dard als madrilenys

Diu dels catalans que són gent tancada. Res de nou. Però trenca una llança al concretar que aquesta aparent closca és un avantatge: «Quan fas amistat amb ells, són molt pròxims». «Els catalans –teoritza– són com els flamencs, fidels. En canvi els madrilenys són com els americans, superficials». Dard a l’etern rival, això sí que és adaptar-se a l’entorn. Brigitte en llança un altre. Que consti que sense cap manipulació: «Aquí és fàcil tirar endavant un projecte. És típicament barceloní. A Madrid costa molt més». L’experiència li diu a Michel que els natius amb avis fora de Catalunya són una mica diferents. Li sembla curiós que parlin castellà a casa i català fora. En el cas oposat, els catalans de soca-rel, aporta una anècdota molt contemporània: «Amb un bon amic, nascut aquí, parlem en francès perquè no vol fer servir el castellà».

Brigitte explica que el consolat té inscrits més de 5.000 belgues a Catalunya. No són gaires, però sí que és extensa i important la presència aquí d’empreses d’allà. Firmes com  ara Solvay, Katoen Natie, Neuhaus, Reynaers Aluminum, Contraload, Baginco o AG Solution, que no només hi tenen una delegació, sinó que també fabriquen al nostre país. ¿I d’on surt aquesta afinitat? Segons aquesta empresària, dels «vincles tant culturals com polítics, sobretot amb la regió de Flandes». El president flamenc, Jan Peumans, ha sigut dels pocs que han instat la Unió Europea a intervenir en la crisi entre Espanya i Catalunya. «Nosaltres també som molt treballadors i tenim, igual que vosaltres, un idioma, el neerlandès, que hem de defensar», argumenta Brigitte.

"Un núvol molt fosc"

Notícies relacionades

Aparcaments i mobilitat

Camilo Ramos: "Hi ha una lluita pels últims pisos disponibles a la perifèria de BCN"

Preguntats pels temps que vivim, tant Michel com Brigitte tornen a la llibertat. A ella li sap greu que hi hagi «una divisió tan profunda per motius polítics entre els mateixos barcelonins». «Vivim sota un núvol molt fosc que ens amenaça», lamenta. Però no ho diu des d’una posició concreta, sinó des del record de «quan aquí es podia parlar de tot amb tothom». A ell el té molt inquiet la incertesa. Ho diu com a empresari, però també com  a barceloní que segueix l’actualitat amb «incomoditat». No tenen cap intenció d’anar-se’n, però temen que la cicatriu que quedi sigui lletja i dolorosa. Ella fins i tot ha escrit una oda a aquella Barcelona que la va enlluernar: «Hoy te veo, mi querida Barcelona, dormida, vacía de sueños, como si alguien te hubiera envenenado y día tras día te hubiera hecho perder lucidez y conciencia».

A Puigdemont a Brussel·les, o a qualsevol que visiti la capital de Bèlgica, el conviden a voltar pels carrers, visitar les petites botigues i no perdre’s la Grand-Place. Brigitte recomana el seu restaurant favorit, la Taverne du Passage, a la Galerie de la Reine. Croquetes petites de gambes i anguiles en salsa verda són la seva perdició. Hi va anar per primera vegada als 17 anys amb un nòvio i sempre hi va quan torna a casa. La seva altra casa.