BARCELONEJANT

La llibertat de caminar

Jordi Corominas reivindica la figura del 'flâneur', el passejant badoc i detectiu

zentauroepp40802708 jordi corominas171110164506

zentauroepp40802708 jordi corominas171110164506 / RICARD FADRIQUE

3
Es llegeix en minuts
Olga Merino

Gràcia, el seu barri de capçalera, està de cap per avall per obres, i les terrasses de la plaça de Rovira i Trias, on sol acabar alguna nit amb l’última San Miguel comprada als pakis, suporten l’estrèpit infernal d’un martell hidràulic Caterpillar. Havíem quedat allà, però com que el soroll obliga a parlar a crits, ens encaminem cap a la Virreina a gambades llargues, les de Jordi Corominas i Julián (Barcelona, 1979), un escriptor que ha articulat gran part de la seva obra al voltant del fet de caminar.

D’això va també la seva obra més recent, del concepte de passeig, d’un caminar per pensar i per retrobar-se un amb si mateix. Durant nou dies, a finals del 2014, l’autor es va recórrer els carrers de París i de Florència amb la idea d’explicar després el que hagués vist, i d’aquella experiència, barrejant gèneres, memòria i imaginació, va sorgir El último libro de la vieja Europa (Sílex). La portada avisa: hi apareixen unes cames i unes vambes molt caminadores.

El que reivindica és passejar a la francesa, vagar sense rumb ni objectiu, deixant-se portar pel que surti al pas, en pla flâneur postmodernflâneur, el passejant en l’anonimat que té una mica d’espia, una mica de badoc i una altra mica de detectiu de tot el que passa a la ciutat. Una mica també de dandi, que a Corominas se li delata quan arriben els freds i treu de l’armari l’abric llarg de feltre i les bufandes surrealistes.

   

Acaba de publicar 'El último libro de la vieja Europa', sobre les seves caminades a París i Florència

 En un d’aquests nou dies del viatge, l’autor va arrencar a caminar des de la basílica del Sacré-Coeur, a Montmartre, i camina que caminaràs, quan va voler adonar-se’n, s’havia plantat al davant de la torre Eiffel, amb 14 quilòmetres recorreguts a les soles.

¡Ah, París, París! Corominas anava flairant l’estela de les seves velles devocions: André Gide, Cocteau i, per descomptat, Erik Satie, el compositor que sempre sortia de casa amb paraigua per sentir-se menys sol.

De fet, si El último libro… tingués banda sonora, aquesta serien els seus Gymnopédies, però l’autor, quan passeja, ho fa sense música i lleuger d’equipatge; ni tan sols porta llibreta per prendre notes. Es tracta d’absorbir-ho tot i comprendre com ha canviat un mateix a la ciutat revisitada perquè el jo no és mai igual. Per això, els vianants de veritat ho fan en soledat. Robert L. Stevenson deia que l’ànima d’una caminada és la llibertat, «la llibertat de pensar, sentir i fer exactament el que un vulgui». Se surt a passejar perquè s’anhela una mica d’espai per respirar.

Es dona la circumstància que, al cap de poc de tornar d’aquell viatge que va desembocar en llibre, es va produir l’atemptat contra la redacció de la revista satírica Charlie Hebdo, que va ser el preludi de l’onada populistademagògica que va sobrevenir després: Trump, el brexit i altres herbes de la flora autòctona que segueixen grimpant per la tàpia. Fins fa ben poc es podia passejar pel món sense banderes.

Notícies relacionades

Corominas ha trotat molt també per la quadrícula barcelonina, caminades quilomètriques, de Sarrià al Poblenou, des de l’Hospitalet fins al Guinardó, el barri on habita, i on està ultimant un llibre en català sobre les seves passejades locals, que titularà Paràgrafs de Barcelona. Passejades erràtiques, impressionistes, gens lineals, on una vidriera porta a una altra a la punta oposada de la ciutat. Com en el joc de l’oca.

L’autor assegura que aquesta és una ciutat per ser mirada cap amunt, perquè a cada pas es descobreix un nou medalló, una altra cornisa, una verge. També aquí els balcons han desenvolupat un llenguatge propi, i recorda el que a propòsit va dir Josep Pla: «A l’Eixample hi ha molts balcons però ningú hi surt; en canvi, als barris que foren pobles la gent els empra perquè a fora veuen el que no tenen a casa». Més o menys; si un s’apropia d’un fragment o el fagocita, és per millorar-lo. Últimament, Corominas ha descobert molts dimonis a les portes capitalines; vés a saber per què.