El nas perdut d'Isabel II

Fins al 1868, un bust d’Isabel II firmat per Andreu Aleu presidia l’escala d’honor del Liceu. Va ser així fins a la Gloriosa, revolució que va acabar amb el regnat de la mare d’Alfons XII i amb l’estàtua, o més ben dit, va acabar amb el nas petri de la sobirana. La reina va fugir cames ajudeu-me camí de França, i el bust va ser arrossegat Rambla avall (amb cordes, segons els uns, rodolant, segons el parer d’altres) i tirat al mar.

    

Sobre la seva immersió submarina, tothom coincideix. Sobre la seva recuperació, les versions són dispars. La romàntica afirma que Rossend Nobas, deixeble d’Aleu, va decidir anar a recuperar-la amb una barca per portar-l’hi al seu mestre. La més realista explica que va ser trobada amb motiu d’unes obres al port. Fos com fos, el resultat és el mateix: en l’actualitat dormita a les reserves del MNAC. Encara que fins a mitjans de gener té permís per estar a les sales. Llueix, sense nas, a l’exposició La caixa entròpica, girada d’esquena a la sala noble de la Casa Clarós o Casa Serra, com més agradi, i mirant de reüll cap a les portes originals de la Casa Batlló.

    

    

La mostra reuneix el que mai es veu: objectes destruïts per efecte de la religió, la política, l’urbanisme, el puritanisme o la desídia. En resum, per la mà de l’home. I peces que són més documents d’història que fites artístiques. I, en molts casos, com aquest, són sobretot vestigis d’una Barcelona que ja no existeix. No en queda res del carrer de la Riera de Sant Joan, arrasat el 1907 per construir la Via Laietana. Bé, sí, alguna cosa hi ha. Unes quantes imatges a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona i un fantàstic quadro amb les vistes de l’estudi de Pablo Picasso. Aquí l’hi va tenir el geni en dues ocasions: el 1900 i el 1903. Era un carrer amb lloguers barats i els dies comptats des que Ildefons Cerdà va projectar enllaçar l’Eixample amb el port, i per tant atractiu per als artistes sense recursos.

Però abans va ser preat per comerciants amb possibles com Llorenç Clarós, ric gràcies al comerç d’indianes i que va evidenciar el seu poder construint una casa gran, que és com a Barcelona es denominava els palaus. I com tota residència que es preés a finals del segle XVIII, la dels Clarós, que després per matrimoni es va convertir en la dels Serra, va tenir els seus cicles pictòrics. Aquelles pintures murals pròpies de l’època que desafiaven l’horror vacui omplint tot l’espai possible dels salons principals, sostre inclòs.

    

Clarós els va encarregar a Francesc Pla, el Vigatà, com ho van fer el baró de Savassona (actual seu de l’Ateneu Barcelonès) i el marquès de Moja (palau homònim). Va ser l’últim pintor barroc de l’escena catalana, i el pitjor tractat per la historiografia. És el que té anar per lliure i no seguir els preceptes de l’Acadèmia. Va tenir el seu moment de reconeixement quan, arran del pas de la piqueta per la part vella de la ciutat, moltes residències senyorials van desaparèixer i Joaquim Folch i Torres, des de la Junta dels Museus, va intentar recuperar-les. Després, l’oblit.

Notícies relacionades

Aparcaments i mobilitat

Camilo Ramos: "Hi ha una lluita pels últims pisos disponibles a la perifèria de BCN"

Les pintures que El Vigatà va fer per als Clarós les va rescatar Eusebi Bertrand Serra, un dels descendents del comerciant. Primer portant-les a la residència que es va fer a la Bonanova (trasllat sufragat per la Lliga, ja que la casa va actuar de seu del partit) i, després de múltiples vicissituds, donant-les a la ciutat.

Com el bust d’Isabel II, ara han deixat les reserves per les sales del museu. Però La història de Roma, això és el que representa el conjunt, llueix amb una gràcia afegida: del revés. El sostre, per qüestions logístiques, és a terra, així que les escenes de les parets estan de cap per avall. I amuntegades, de forma estudiada, això sí, es poden veure les portes que Gaudí va projectar per a la Casa Batlló. Quan el 1957 es va reformar l’edifici per acollir una companyia d’assegurances, el modernista no gaudia de la prèdica d’ara, així que les portes van acabar al carrer. Hi va haver sort. Joan Ainaud de Lasarte, llavors director dels Museus d’Art de Barcelona, les va veure i va manar que es recollissin. Vestigis i història de Barcelona.